Les nostres democràcies són representatives i això vol dir que l’elecció de representants és una de les seues pedres angulars. Hom suposa que és així com el poble —dipositari últim de la sobirania— expressa la seua voluntat. El seu mandat. A més, és una de les poques ocasions, per no dir l’única, en què la circulació de les directrius funciona de baix a dalt. Últimament, però, sembla que fins i tot aquest principi axial s’està pervertint: quan el govern de torn no està satisfet amb el resultat de les urnes, opta per la repetició electoral, insinuant els seus votants que cal que adeqüen el vot a les seues intencions, habitualment revestides amb la porpra de les raons d’Estat. És una mostra més del reforçament del poder executiu que caracteritza els últims temps i del qual ja hem parlat en aquestes mateixes pàgines. Ha passat a Israel, sembla que pot passar amb el Brexit i aviat passarà a l’estat espanyol, on Pedro Sánchez ha convocat noves eleccions demanant explícitament i sense ambages que se’ls done una majoria més àmplia si és que els ciutadans volen tenir un govern com cal.
Aquest fenomen recent de fustigació electoral de la ciutadania —les connotacions del terme castellà corresponent són encara més aclaridores: hostigamiento electoral— és un símptoma més de la regressió democràtica que tant caracteritza les nostres societats postcrisi. Un indici més de la minimització del paper que hi juga la voluntat ciutadana en una estructura de poder més disposada a escoltar el diktat d’instàncies externes no sotmeses a la disciplina de les urnes —bancs, multinacionals, agències de qualificació— que la veu del seu poble. És un senyal més, però no l’únic i potser només siga conjuntural. N’hi ha potser de més preocupants, perquè tenen major calat i, a més, poden acabar essent estructurals. I la majoria d’ells són fruit directe del biaix que la nova extrema dreta està imposant a les polítiques públiques del món occidental. I és que sovint oblidem que ens trobem al bell mig d’una guerra cultural global.
Potser semble exagerat afirmar que alguns jutges contribueixen a la revolució cultural iniciada per una extrema dreta partidària de valors autoritaris i societats tancades. Però no ho és tant si considerem la pèrdua progressiva de drets civils i socials de milers de persones —per la seua religió, cultura o gènere— mercès a l’aprovació de diferents lleis i de les sentències judicials que les convaliden. Parlem d’una autèntica reescriptura del dret i de la moral que s’assembla perillosament a la que ja van desenvolupar els juristes nazis: una veritable Kampf um das Recht o «lluita pel dret»que va aconseguir que maltractar i matar esdevingués legal en el Tercer Reich. El procés l’analitza pormenoritzadament Johann Chapoutot en La revolució cultural nazi.
A la dècada dels trenta els lletrats nazis s’oposaren decididament al sistema normatiu existent (el Tractat de Versalles i el dret internacional que en deriva). Però per al raciòleg oficial del règim, Hans Friedrich Karl Günther, aquest sistema legal havia nascut del «càlcul mesquí i l'individualisme de pobles mediterranis, clarament propers a la influència judaica». Per als nazis, el dret havia de servir els interessos del poble alemany i, per tant, calia que actuara de conformitat amb el que exigia la seva supervivència, sempre amenaçada per tel·lúriques i etèries elements exògens. Un argument a favor de la conservació nacional o ètnica que recorda la recent ratificació del Tribunal Suprem nord-americà de la llei «trumpista» que limita la protecció dels immigrants vulnerables i en facilita las expulsions, ja que permet al Govern dels Estats Units rebutjar qualsevol que pugui convertir-se en una «càrrega pública» i atorgar la ciutadania únicament a aquells que demostren «bon caràcter moral». Arguments que també inspiren el decret llei antimigratori italià impulsat per l’exministre Salvini —i aprovat per una àmplia majoria del Senat— que confereix a l’immigrant un estatus inferior al del refugiat, cosa que li permet al govern negar o revocar la ciutadania a persones reconegudes com socialment perilloses.
Tendim a pensar que les nostres democràcies estan definitivament blindades contra la revifalla del pensament polític d’inspiració feixista. Però la realitat és que el modus operandi de les noves formacions polítiques d'extrema dreta utilitza estratègies indecorosament semblants: el recurs a suposades amenaces catastròfiques i imminents —la supervivència de la cultura, la sobirania nacional o el benestar econòmic— que no només justifiquen els seus ideòlegs i militants, sinó que ara sancionen jutges i tribunals, en un clima de retrocés democràtic general summament preocupant. Perquè seria un error pensar que aquest nacional populisme és una resposta passatgera a la crisi financera o la dels refugiats. Ben al contrari, el desplegament estratègic de la intolerància és una pràctica utilitzada per defecte per soscavar la democràcia. I la nova extrema dreta ho està aconseguint progressivament. Ja ha condicionat les agendes polítiques i les accions de govern —de forma molt superior al valor relatiu dels seus vots— en matèries de drets socials i polític de minories que ells consideren amenaçadores. I és així com estan implantant la cultura de la intolerància en una part cada vegada més gran de la societat, gràcies a l’anuència governamental i ara sota l'autoritat del poder judicial. Una cultura dirigida contra l’essència de l’ordre democràtic que, amb l’excusa de protegir-nos contra suposades amenaces exteriors, aconsegueix que una legislació inspirada en la protecció dels interessos nacionals prevalgui sobre el més universal i primari dret a la vida.
