L’estadista i l’estratega

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb l’emergència de noves formacions polítiques a l’estat espanyol —Podemos, Ciudadanos i Vox— les eleccions celebrades des del 2015 han dibuixat una aritmètica parlamentària que complica la formació de govern. Més ben dit, s’ha entrebancat la configuració dels governs monocolors que, de vegades amb socors puntuals externs, han estat la tònica: recordem Jordi Pujol i Xabier Arzalluz donant suport als governs de Felipe González o José María Aznar als anys noranta.  Sovint se’ns oblida que l’espanyola és una democràcia jove i que, per això mateix, ens sorprenen coses que no resulten massa sorprenents en altres països: els anglesos anomenen hung parliament o parlament «penjat» al parlament en el qual cap força política obté una majoria absoluta de representants. Una circumstància amb la qual el sistema polític britànic està més familiaritzat: s’hi va començar a donar a finals del segle XIX. Per això hi estan més habituats a la conformació de governs de coalició. Nick Clegg, líder dels Liberals Demòcrates, va ser viceprimer ministre del Regne Unit que governava David Cameron fa poc més de quatre anys.

Pedro Sánchez malda ara per continuar amb aqueixa tradició de governs monocolors recolzats en pactes de legislatura, programes consensuats o qualsevol altra fórmula políticament poc lesiva que li permeta tenir les mans expedites per a governar. Però els temps han canviat. També els interessos polítics. Aquella CiU i aquell PNB jugaven la carta de les concessions econòmiques o fiscals —dins d’un marc estrictament autonomista— en una democràcia que tot just arribava a la majoria d’edat. Cap dels dos partits aspirava a augmentar la seua base electoral més enllà dels respectius territoris i si alguna vegada ho intentaren, com va passar amb el Partit Reformista Democràtic (PRD) encapçalat per Miquel Roca, la cosa va acabar en desfeta. En canvi, els nous partits no han vingut a compartir amb els hegemònics —PSOE i PP— una porció territorial i sempre minsa de l’espai electoral, sinó a disputar-li’l per complet. Si el 2015 es van conformar a oferir el seu suport parlamentari a altres forces polítiques per a garantir governs d’un signe o altre, ara l’estratègia ha canviat, segurament convençuts de la seua futura irrellevància electoral si no assumeixen tasques de govern. 

Sánchez pretén instaurar allò que Pierre Rosanvallon anomena «democràcia d’autorització»,  segons la qual les eleccions no atorguen cap altra cosa que un permís per a governar. En aqueixa direcció apuntava quan va advocar per premiar al guanyador dels comicis amb un increment automàtic d’escons, com ja s’esdevé a Grècia. Segons ell, seria la millor manera de superar la situació de bloqueig, però en realitat implicaria una depauperació democràtica. Com assenyala Rosanvallon en el seu llibre El buen gobierno, durant els últims anys hem assistit a un reforçament desproporcionat del poder executiu en les nostres democràcies. Durant el cicle revolucionari que inaugura la modernitat hom considerava que la sobirania popular s’expressava a través del poder legislatiu, democràticament elegit. El poder executiu actuava, en tot cas, per mandat delegat seu. Ara, però, l’executiu intenta minimitzar tant com pot el radi d’acció de les cambres de representants, que són al cap i a la fi les que ha de controlar el govern. Les divergències entre Parlament i Consell europeus en són un bon exemple.

Aquesta és la columna vertebral de l’argumentari amb el qual el partit socialista vol legitimar un govern en solitari: la necessitat de tenir un poder executiu fort i cohesionat. S’addueixen raons històriques per a no governar en coalició, quan en realitat seria una oportunitat per a posar-se en sintonia amb la resta de les democràcies europees més avançades, vint de les quals tenen governs de coalició. S’esgrimeixen raons d’estat, perquè se suposa que les discrepàncies ideològiques profundes impedeixen l’acció de govern, quan governar junts no vol dir pensar el mateix en totes les matèries a qüestió, cosa que no s’esdevé ni en un consell de ministres monocolor. Es posa d’exemple Portugal, però el 2015 Sánchez va preferir pactar amb Ciudadanos i no amb Podemos o Izquierda Unida. Es parla d’Itàlia, quan segurament el PD de Matteo Renzi assegure ara un govern de l’M5S en detriment de Salvini. Hom parla de Catalunya, del G7, de l’Open Arms i de qualsevol cosa que es pose a tir perquè en realitat no es vol parlar de la raó oculta, que té a veure amb la governança, és a dir amb l’ideari tàcitament compartit pels partits de govern europeus —també socialdemòcrates—en política econòmica i fiscal. Però precisament és contra les línies mestres d’eixe acord implícit que Podemos es posiciona políticament. 

Ras i curt, les raons en contra de la coalició són econòmiques, no ideològiques. Per això Sánchez i el PSOE prefereixen pactar amb Ciudadanos abans que no amb Podemos, malgrat les seues bases: la formació taronja no posa en entredit els principis de política econòmica que regeixen aqueixa governança. Sánchez utilitza la seua posició d’estadista per actuar com a estratega polític. Perquè un govern amb Ciudadanos permetria al PSOE moderar amb finíssimes pinzellades socialdemòcrates els tropismes neoliberals que caracteritzen els de Rivera, però un amb Podemos deixaria al PSOE en la incòmoda posició de representar l’statu quo vigent en política econòmica, ja que els de Pablo Iglesias sempre serien partidaris de donar eixes pinzellades socials amb una brotxa més gran que la utilitzada tradicionalment pels socialistes. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna López
Anna López

Doctora en ciències polítiques i periodista