El que li ha passat al primer ministre canadenc, Justin Trudeau, hauria de servir de mirall per als nostres compatriotes, especialment els qui, en principi, haurien d’ocupar-se del bon destí de la nostra res publica.
Com bé haureu llegit, el senyor Trudeau –que conjuntament amb Macron, Santi Vila i Pedro Sánchez conformen el quartet de la política basada en l’estètica buida de contingut– ha estat víctima de la seva medicina. Després d’una legislatura de vendre’s com el defensor universal i indiscutible del respecte envers la diversitat ètnica i del combat de discursos i actituds racistes –amb fets tan curiosos com el de promoure la tolerància excepcional dels navallots dels Sikhs en els avions–, ara, en plena campanya electoral, s’ha vist obligat a demanar perdó per una fotografia considerada racista, que li van fer quan tenia 29 anys i va assistir com a professor en una festa de final de curs, la temàtica de la qual era nits àrabs. A la foto, Trudeau apareix vestit amb gel·laba, turbant i pintat de negre, mentre abraça tres noies prou polides.
No cal dir que m’he mirat la fotografia del dret i del revés i he estat incapaç de detectar-hi ni una gota de l’hipotètic racisme per enlloc. Si tenyir-se la cara de negre, és una manifestació racista; si disfressar-se de manera exòtica, és un acte xenòfob; caldrà que molts pobles i ciutats de Catalunya demanin perdó l’endemà mateix de la nit de reis, per entendre’ns. Evidentment, no hi havia racisme. Hi havia humor, provocació, fins i tot paròdia, amb tot el mal gust que hom vulgui, exactament de la mateixa manera que si s’hagués disfressat de futbolista, d’astronauta o de banquer.
El cas, tanmateix, és que ja se sap que en plena campanya electoral tot s’hi val i, per tant, mig Canadà s’ha coordinat per tal d’atacar Trudeau i acusar-lo d’indecent i de racista. La sorpresa per a mi ve, precisament, de la reacció del primer ministre canadenc. Trudeau ha sortit al pas amb un pretès penediment –excessivament teatralitzat, pel meu gust–, i, gairebé de genollons davant les càmeres, s’ha fuetejat per purgar els mals esperits. Després de confessar que no era la primera vegada que es disfressava en aquestes festes estudiantils, l’encara primer ministre canadenc ha reconegut sentir-se “avergonyit d’ell mateix”, atès que, considera que “és una cosa que no hauria d’haver fet”. Només li ha mancat d’assumir que s’inscriurà a qualsevol curs d’aquests de deconstrucció dels prejudicis occidentals, o que començarà una teràpia psicoanalítica per mirar d’alliberar el seu costat més fosc.
Sens dubte, això mateix no li hauria passat mai al President veí. Estic convençut que si el magnat nordamericà, Donald Trump, s’hagués trobat en una situació similar, la resposta hauria estat qualsevol estirabot com ara “El que us passa a vosaltres és que us moriu d’enveja, que jo podia grapejar aquelles tres mosses i vosaltres, no”. Una resposta molt més sana i irònica –humor, com t’enyorem...–, deixant a banda la ideologia i les polítiques retrògrades d’aital personatge.
No pot ser. No pot ser que sempre siguin els dolents els qui vagin per la vida sense manies ni complexos, ni por de quedar malament. No ens ho podem permetre. No podem permetre‘ns que l’independentisme només tingui nois macos, que els pots treure a passejar per qualsevol lloc i no et faran pas quedar mai malament amb cap tieta, perquè tampoc no t’aportaran pas mai res d’enginyós, diferent ni agosarat. No ens podem permetre de no tenir entre les nostres files un parell o tres de bons dolents de la pel·lícula, que generin cert temor entre els adversaris i, també, entre una part dels mateixos, quelcom d’indispensable i necessari en qualsevol combat.
No pot ser, al capdavall, que fem veure que som el que no som. Ni som més bons que ells, ni som més moderns, ni som més cívics. Ni ens dutxem més sovint. Perquè, senzillament, com diria Jacques Prévert, je suís comme je suis / Que voulez-vous de plus / Que voulez-vous de moi.
