Sèries de televisió i economia: anatomia d’un fracàs polític

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El company Francesc Arabí, amb la seua lucidesa habitual, deia en Twitter, a propòsit de l’espectacle vergonyant d’aquestes dies que ens enfronta a una nova repetició electoral a l’Estat, que les sèries sobre política i poder a l’estil de House of Cards, Borgen o Joc de trons «han fet molt de mal». «Fa la sensació que han segrestat una fornada de polítics i assessors que en lloc de procurar el benestar i la felicitat de la gent juguen a estrategues guais de saló».

Podríem retrocedir més en el temps i espolsar-li part de les culpes a Aaron Sorkin i The west wing, estrenada a Espanya com L’ala oest de la Casa Blanca, el tipus de sèrie que et fa desitjar ser algun dia assessor de premsa de polítics amb comandament. La realitat, no cal dir-ho, és molt menys glamurosa, més crua quasi sempre que qualsevol ficció. Sols cal llegir el darrer llibre que Bob Woodward li va dedicar als primers anys de mandat de Donald Trump, Fear (el trobareu en català publicat per Navona Editorial), per adonar-se’n que això de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és una broma. Una constatació, és clar, que no serveix de consol.

El maquiavelisme d’opereta que hem vist aquests mesos, la lluita en alguns moments patètica per controlar «el relat» (l’opinió pública i publicada), les trampes, mitges veritats i mentides completes, té un component de dramatització burda, una mala obra de teatre, com explicava Enric Juliana. Però allò substancial, el perquè de tot plegat -llegiu amb atenció tot l’article- cal buscar-lo en l’economia, en la resistència numantina de Sánchez a implicar a Unides Podem en el govern en un context de màxima inestabilitat econòmica. Un malson que, com va dir Sánchez en una penúltima escena sobreactuada, no el deixaria dormir. Quina pena.

Poc resta ja d’aquell jove líder que va desafiar el sistema econòmic, polític i mediàtic -els dinosaures del seu partit, Prisa- i es va fer amb les regnes de la socialdemocràcia espanyola amb un discurs esquerrà també en matèria econòmica. Emergeix ara el PSOE de sempre, progressista i sensible a les qüestions socials i igualitàries, però jacobí i poruc en matèria de reforma de l’Estat i, sobretot, en el tema dels diners. En això, per al sistema econòmic estatal i europeu, el PSOE és «un dels nostres». Unides Podem, no

La presència de Pablo Iglesias (o dels seus) en un executiu és una molèstia tan insuportable per a Sánchez que s’ha muntat tota una operació de camuflatge per evitar-la. Fins al punt de preferir anar a eleccions, novament, i buscar una relació d’escons més favorable. En realitat, esperen que Albert Rivera modifique la seua estratègia, renuncie a intentar ser la formació nuclear de la dreta i esdevinga el comodí perfecte per a uns i altres. La funció, ben mirat, per a la qual va ser impulsat Ciutadans des dels poders econòmics.

Es podria objectar amb raó que Unides Podem va tenir l’oportunitat de formar part del govern. És cert. Amb tota seguretat, l’errada més gran que ha comès aquesta formació en tot el procés si atenem a la dita valenciana que sosté que «més val perdre que més perdre». Assumint els ministeris que el PSOE li oferia, els d’Iglesias feien un salt qualitatiu pel que fa al seu poder polític. Aquest és l’argument poderós de Sánchez. Des del punt de vista d’Unides Podem, tanmateix, l’oferta es podia convertir en un parany en el mitjà termini.

Unides Podem va cometre una errada no entrant en el govern. Però l'oferta es podia convertir en un parany en el mitjà termini

Sense ministres amb incidència en les decisions més importants sobre política econòmica, la formació morada es veuria obligada a assumir com a part del l’executiu mesures contràries al seu ideari i que formaran part del menú de xoc contra una probable recessió. Retallades socials, mesures fiscals favorables a qui ja té els diners, congelació del marc laboral... A banda de les tensions al si del govern amb els socialistes, segurament televisades en directe, sorgirien immediatament dissensions internes i crítiques des de l’entorn de l’esquerra transformadora. O des de socis com Izquierda Unida. Una moqueta indigesta. 

Però reflexionar sobre el que podia haver estat i no va ser condueix a la melangia, és improductiu. Entre fer política des de la primera línia de foc -la qual cosa sempre té riscos- i mantenir les aparences ideològiques -cosa complicada des del primer moment que xafes les institucions: ai, el xalet!-, Unides Podem va optar per la segona opció. Se sotmet a la perillosa intempèrie dels resultats electorals i a continuar aprofundint en la irrellevància política. L’esperit evaporat del 15-M.

Sánchez és un cínic que no vol reconèixer que el seu únic objectiu és esperar a què arribe Godot. Però Iglesias ha deixat passar un tren que, segurament, mai més tornarà a passar. Ni per a ell ni per a l’esquerra transformadora.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.