De la botànica a l’homeopatia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Canvi d’especialitat al Govern valencià. Si en la primera legislatura del tripartit vam tenir experts en botànica (va ser un empelt postelectoral entre PSPV i Compromís vitaminat amb el fertilitzant de Podem), ara semblen tirar més per l’homeopatia, una pseudociència que promet eliminar malalties greus mitjançant la dilució infinita d’elements en un líquid. En essència, els homeòpates polítics sostenen que, com més diluït estiga el principi actiu —un pacte, una promesa electoral, una idea, la teua pròpia essència ideològica...— més propers estaran els objectius polítics.

El Botànic I ja va acabar. Amb més o menys traça, aquell govern va alliberar els valencians del règim corrupte del PP i va posar uns fonaments —febles, si es vol; millorables, clarament— per a un canvi polític real a llarg termini al País Valencià. La principal fortalesa d’aquell Botànic, on tot era alegria lisèrgica i comboi, va ser que l’empelt PSPV-Compromís, amb una fórmula que permetia repartir-se conselleries, càrrecs i quotes de poder sense ferits, realment funcionava. Es teixiren complicitats que, en molts casos, fins i tot, superaven les sigles.

Una bona mostra d’això va ser la Conselleria d’Educació, on la sintonia entre el conseller Vicent Marzà (Compromís) i el secretari autonòmic Miguel Soler (PSPV) resultava evident. Precisament, el fet que el mateix Marzà haja sigut una de les primeres veus a parlar clar sobre la crisi que sobrevola el Botànic II reforça que aquest nou pacte ja no és com l’anterior: el comboi s’està diluint a velocitat de vertigen dins de l’aigua revolta que arriba de Madrid, on el xou de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ja fa tuf de cançó desafinada de Pimpinela en un karaoke coent de Chamberí.

Marzà no s’ha mossegat la llengua. “Sánchez està sent deslleial amb el poble valencià”, ha dit, “no hi ha cap diferència fins ara entre PSOE i PP i, en alguns moments, sentim que és pitjor”. Nyas! Bingo! Allò que molts pensem i que la gent amb càrrec mai no diu. Que Marzà haja recordat els seus temps de militància de base per amollar-ne una de sincera és tot un símptoma i, sobretot, una punyada al mentó del PSPV. 

Compromís ja acusa obertament Ximo Puig i els socialistes valencians d’exercir un tacticisme electoral on els interessos del partit estan per damunt del Govern valencià. El vers lliure Josep Nadal ho amolla de forma més o menys evident de tant en tant, a l’igual que Fran Ferri o la mateixa Mónica Oltra, ressentida amargament des de l’avançament de les eleccions valencianes. Candidesa o tacticisme propi de Compromís? I és que sorprendre’s de l’electoralisme socialista, o del fet que les polítiques del PSOE siguen homologables a la dreta, sembla difícil d’entendre en algú mínimament intel·ligent o amb memòria.

L’avançament electoral, de fet, va ser la primera gota de l’homeopatia política valenciana. D’un colp, el president Puig va diluir l’estrena històrica d’unes eleccions valencianes en solitari i les va convertir en un apèndix subsidiari dels comicis espanyols. Un per a ofrenar de manual amb la idea que l’efecte Sánchez el beneficiaria i, de pas, perjudicaria Compromís.

Tenia raó, l’homeòpata de Morella. I va executar el pla malgrat saber que, de pas, diluïa avant la lettre la capacitat d’acord del Botànic II. Una segona dilució és ara el silenci de Puig a la vergonyosa política de Madrid envers el País Valencià —l’aixeta del finançament s’ha tallat en sec amb l’excusa de la provisionalitat del Govern— que, com a conseqüència, ha provocat l’enduriment de la postura de Compromís.

Els nacionalistes, si és que encara ho són, s’han adonat que ser una mala fotocòpia dels progres espanyols no funciona i, ara, a les portes d’unes noves eleccions estatals, volen desfer la seua pròpia dilució ideològica. Ja saben: UPV diluïda en el BNV, diluït en el Bloc, diluït en Compromís, diluït en el partit d’Oltra, diluït en la nova política...

Al final, com passa amb l’homeopatia, tanta renúncia i tanta dilució serveixen per a ben poc. La transformació del país que prometia el Botànic no arranca, l’infrafinançament valencià ja ha fet metàstasi, les mesures en educació estan encallades als tribunals espanyols, el corredor mediterrani és un miratge, “la força d’estricta obediència valenciana” és irrellevant a Madrid... 

Tenir un president espanyol socialista, esperar un PSOE federalista i d’esquerres o que Compromís siga una crossa innòcua de Puig en el Botànic són pura homeopatia política. I el valencianisme —dirigents, militants de base, votants— pot fer dues coses: ser “més exigents” —eufemisme made in Marzà— o continuar empassant-se un placebo inútil que no cura el virus dretà del qual ens va costar tants anys desempallegar-nos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio