Tot esperant la sentència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Semblem Vladimir i Estragon de la icònica obra de teatre de Samuel Becket Tot esperant Godot. Aturats al costat d’un camí, els dos vagabunds (o refugiats o soldats desmobilitzats o el que cada espectador interpreta) esperen que arribi Godot. No sabem qui és, no sabem per quin motiu l’esperen. Però és indubtable que quan arribi desencallarà la situació en què es troben. “Avui no vindrà, però demà segur que sí”, els assegura un noiet. I l’endemà el mateix.

I així ens trobem. Tot esperant la sentència que ens permeti desfer-nos del desconcert, desesperança i decepció que cada vegada s’ha anat instal·lant més en l’ànim de moltes de les persones que van defensar el referèndum i el resultat de l’1 d’octubre. I que confiaven que els dirigents independentistes anaven de debò. I que van sortir al carrer per garantir que es complís el que havia guanyat a les urnes. Però ens van segrestar la política, que estava als carrers, i la van tornar a engabiar dins del Parlament, els passadissos, les trucades telefòniques i els despatxos.

Vam poder saber la força que teníem, però ens la van prendre i vam quedar desarmats. Cert. Des del Govern espanyol ens van enviar la policia, van engarjolar els Jordis i després bona part del Govern, van encausar centenars de persones, van destituir el Govern autonòmic i van imposar unes eleccions. Però abans ja ens havíem derrotat a nosaltres mateixos. Perquè els que havien de complir el mandat de l’1 d’octubre van tenir por, no només de la resposta brutal de l’Estat espanyol, sinó també de nosaltres: que la força de la gent mobilitzada els passés per sobre.

I des d’aleshores vivim en el desconcert. I confiem que arribi el nostre Godot contemporani. Primer va ser la investidura de Puigdemont, després el judici, ara la sentència.

L’exercici de l’autodeterminació no serà immediat. “Més val saber-ho i dir-ho”, deia Martí i Pol. Però fa massa temps que tenim la sensació que juguen amb nosaltres.

En l’escenari que es representa actualment en les nostres vides, els partits del Govern de la Generalitat ens asseguren que comparteixen els nostres neguits i que ells també volen trobar el desllorigador que ens ha de permetre construir la República al proper embat. Però darrere dels decorats, als camerinos, la política real es concreta a acatar les directrius econòmiques de Brussel·les i del Govern espanyol i no posar en qüestió la doctrina neoliberal que tot ho inunda. Molt poc a veure amb la sobirania i amb el “fer República”. Lluny dels focus de l’escenari, la política real significa, per exemple, que les escoles públiques han començat el curs amb manca de tot. Darrere les paraules boniques del Govern, la realitat és que continuen sent segregadores, no tenen capacitat per atendre adequadament els alumnes amb necessitats especials, hi ha manca de professorat de suport i viuen amb l’amenaça de la privatització de més serveis que pot comportar la Llei Aragonès. Eixamplar la base, deien?

“Unitat”, van clamar la majoria dels oradors des de la tribuna de la plaça d’Espanya durant la manifestació massiva de la Diada. Unitat! Ha esdevingut el nou mantra. Sembla que la unitat hagi de solucionar per si mateixa alguna cosa. Unitat per fer què? Aquest és el nus de la qüestió.

L’altre mantra amb què ens tenen distrets és el “Govern de concentració nacional”. I la pregunta torna: Govern d’unitat per fer què? La unitat la volen per negociar un nou finançament amb Madrid? Per repartir-se els centenars d’alts càrrecs que obté qui ocupa el Palau de la Generalitat? Per dilatar el temps i poder acabar de reorganitzar l’espai de l’antiga Convergència?

O per anar a totes quan es faci públic el resultat de la sentència i crear realment un problema a l’Estat que el forci a acceptar un referèndum d’independència? Així hauríem sortit de l’atzucac del nostre Godot actual i, a diferència de Vladimir i Estragon, sí que ens alçaríem de la vora del camí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Laia Altarriba
Laia Altarriba

Periodista