El junquerisme i el Pont de Vilomara

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La falta d’homogeneïtat territorial de l’independentisme és un dels seus talons d’Aquil·les. A la major part del territori, aquest ja hi és hegemònic. Però la població catalana es concentra en una petita part del territori, sobretot a la corona metropolitana de Barcelona. És molt senzill, sumant la població de l’Alta Ribagorça, del Pallars Sobirà, del Pallars Jussà, de l’Alt Urgell, del Pla d’Urgell, l’Urgell i la Cerdanya no arribem a 130.000 habitants, que és si fa no fa la població de Santa Coloma de Gramenet. Una de les poblacions del Barcelonès, ni de bon tros la ciutat més gran. Fins a les darreres eleccions municipals mai cap candidatura independentista no havia obtingut representació al Consistori. Ara, des de maig de 2019 n’hi ha tres, de regidors, per primer cop. Un pas significatiu endavant però encara ben insuficient si tenim en compte que en són només 3 de 27. Bona feina, extraordinària. Però és imprescindible encara sumar més, seguir sumant.  

O l’independentisme és capaç d’incrementar la seva presència en totes aquestes ciutats i comarques o no en sortirem davant el repte majúscul de construir la República Catalana. A hores d’ara només l’Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras sembla en condicions d’assumir aquest repte, cap altre actor de l’independentisme no té el discurs per fer-ho possible, ni tampoc potser la voluntat. Per fer-ho cal assumir la complexitat de la societat catalana, la seva heterogeneïtat. I alhora assumir contradiccions i renunciar a una puresa argumental que no és que no sedueixi és que massa sovint genera rebuig.

La batalla principal passa per disputar al PSC els seus feus electorals, per penetrar en aquelles ciutats i barris que el PSC considera i tracta com a cortijos. El PSC ho sap, intueix que només ERC és una amenaça per al seu poder territorial. Per això no va dubtar a pactar amb els de Puigdemont la Diputació de Barcelona, per barrar el pas a ERC tal com ja va fer a l’Ajuntament de Barcelona. No és personal, són negocis diuen en privat els dirigents del PSC. I és que amb les coses de menjar no s’hi juga. 

El territori en disputa no és només el de la perifèria barcelonina. També ho és la regió metropolitana de Tarragona, entre d’altres. I aquí el PSC sí que ha rebut un cop sever mentre l’independentisme ha obtingut potser la més gran victòria d’aquestes municipals, amb el republicà Pau Ricomà a l’Alcaldia de Tarragona desbancant el totpoderós Ballesteros. O Lleida, amb Miquel Pueyo. O Blanes, amb l’Àngel Canosa. És la millor notícia de les darreres eleccions municipals, la capacitat de penetrar i disputar al PSC feus electorals que consideraven intocables.

Però també a poblacions de comarques tan sòlides com el Bages. A tocar de Lledoners, al Pont de Vilomara i Rocafort. Aquest és un municipi on Ciudadanos va guanyar les darreres eleccions catalanes i on s’han produït amenaces i agressions a les concentracions amb llaços grocs o pels presos. Fa quatre anys, el PSC hi va guanyar amb majoria absoluta mentre ERC era tercera força amb només dos regidors. Ara, la candidatura liderada per la republicana Estefania Torrente ha passat del 15 per cent dels vots a més del 35 per cent i ha dinamitat la majoria absoluta del PSC. De fet, la distància entre el PSC i ERC s’ha reduït de gairebé 40 punts a només 3. El resultat és extraordinari, imprescindible en el camí cap a una majoria social i política homogènia. La jove Torrente no serà en aquesta ocasió alcaldessa, encara no. Però ja presideix el Consell Comarcal del Bages, un encert perquè cal donar visibilitat a persones com ella: jove, dona i d’origen humil, filla d’unes famílies, per ambdós costats, que van arribar d’Andalusia. “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” que deia Maria-Mercè Marçal. 

El junquerisme és precisament això, en síntesi, la capacitat de connectar amb sectors polítics i socials que fins avui havíem vist l’independentisme amb desconfiança i llunyà. Aquesta és la seva principal virtut i aportació al moviment independentista. Però quina gran virtut i quina gran aportació! Sense Oriol Junqueras, sense aquest junquerisme que arriba on no s’havia arribat mai, sense aquesta voluntat de connectar amb sectors socials i polítics que mai s’havien sentit ni remotament propers ni seduïts per l’independentisme, no hi ha República. És una tasca àrdua, complexa, més lenta que no voldríem, sacrificada, que obliga a assumir contradiccions, que obliga a integrar, a una praxi política inclusiva, a defugir els purismes. Però alhora imprescindible per avançar.

Per això el PSC juga amb els Comuns i amb els postconvergents. Perquè tot s’hi val davant el veritable adversari a abatre. I Junqueras i tot el que representa és la principal si no única amenaça per a un PSC que reté i gestiona un determinat perfil i votant com si fossin una possessió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista