Il·lustrats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un referèndum? Amb el PSOE no el tindran. No ha de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió tan important com l’autodeterminació”. Quan la portaveu del PSC, Eva Granados, va deixar anar la frase anterior, va tenir la innocència i la mala sort de dir de la manera més clara i inequívoca el que altres dirigents del seu partit, més astuts i gats vells, han dit amb subterfugis quan parlàvem de referèndum, d’autodeterminació o d’adoctrinament. Penso, per exemple, en algú com Josep Borrell, que ha sabut dir el mateix sense que se li vegi tant i tant el llautó. La idea és que la ciutadania, la gent —tota la gent o potser només la d’un determinat territori, en aquest cas Catalunya— no té la capacitat o la formació imprescindibles per prendre decisions sobre coses importants i complicades. I que, per tant, aquestes coses importants no es poden deixar en les mans incompetents dels ciutadans, sinó que les han de dirimir els que sí que en saben i en tenen la capacitat o la força necessàries. Com que la gent és burra —o està encegada i adoctrinada—, no sap el que de veritat els convé. Per tant ja ho decidirem nosaltres, que sí que ho sabem, sense importar-nos en absolut el que la gent en pensi. Un altre dirigent socialista, el president aragonès Javier Lambán, ha participat també en aquesta teorització sobre el caràcter irrellevant de les opinions de la ciutadania, però amb una forma a la vegada menys innocent i menys sofisticada: “Me importa un bledo lo que piensen en Catalunya”.

La democràcia està fonamentada en la confiança en els ciutadans. Perquè hi hagi democràcia, cal que es tingui la convicció que la ciutadania està prou preparada i capacitada per decidir sobre les qüestions essencials de la vida pública. Aquesta displicència paternalista amb la capacitat del poble per decidir què li convé i sobre la necessitat de no deixar en les seves mans les decisions veritablement importants —que tan bé va expressar Eva Granados— és l’embrió del despotisme il·lustrat: per al poble, sense el poble. I el despotisme il·lustrat tendeix a evolucionar cap a més despotisme i menys il·lustració. Il·lustrats actuals, com alguns dirigents socialistes, han fet seva aquesta concepció, potser no d’una manera explícita, amb la seva aversió al referèndum, com a fórmula. Al seu parer, els referèndums simplifiquen i divideixen. Però els temes que no es decideixen per referèndum es decideixen —simplificant i dividint— d’alguna altra manera. Un referèndum sobre monarquia i república potser simplifica i divideix. Però una monarquia imposada sense referèndum sembla també una cosa bastant simple. I no sé si divideix, però exclou els partidaris de la república.

Una derivada del despotisme il·lustrat va ser el colonialisme. El principi és el mateix, però territorialitzat. El poble no sap el que li convé, no està preparat per decidir. Decidirem nosaltres en el seu lloc. En aquest cas, no tots els pobles. Els pobles dels llocs colonitzats. Una decisió tan important com separar-se de la metròpoli no la poden prendre els ciutadans endarrerits de la colònia. Només la pot prendre la metròpoli, que està en un graó superior. Cap il·lustrat contemporani seria capaç de dir-ho, això. Molts són perfectament capaços d’aplicar-ho. Fer servir la lògica implícita d’aquest argument, explicitat per la portaveu del PSC. D’altra banda, per a alguns il·lustrats contemporanis, el problema no és que el poble sigui intrínsecament incapaç de decidir les coses importants. És que no està preparat, ara per ara. O de vegades, és que no sap parlar encara per ell mateix, parla per boca d’altres, està alienat per l’adoctrinament. En el discurs sobre l’adoctrinament a Catalunya d’alguns dirigents socialistes —i sempre penso en els mateixos, alguns de la més vella guàrdia— es respira aquesta aristocràcia despòtica, aquest colonialisme implícit i aquesta commiseració pel pobre poble, segrestat per les forces del mal.

Quina seria la conseqüència lògica de les paraules d’Eva Granados, que diuen més clar el que altres diuen amb subterfugis? Que hi hagués unes quantes coses de veritat importants sobre les que no han de decidir els ciutadans, perquè no en saben prou. Deixem els ciutadans decidir sobre algunes coses més o menys rellevants, més o menys simbòliques. Però situem alguns temes essencials fora de la lògica democràtica. Com deia Sala i Martín, triem els governs votant, però fixem —i conservem— les fronteres a hòsties. Triem diputats, però no triem caps d’Estat que són caps de les forces armades. El programa sembla que sigui una democràcia amb zones d’exclusió, amb territoris reservats, massa importants perquè sigui el ciutadà qui decideix. És el programa o és la descripció de la realitat?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.