Això no és la Fórmula 1

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vicent Martínez va decidir un dia, a penes acabada l’adolescència, que ell, al contrari que el seu pare i el seu iaio, no volia consagrar la seua vida a pintar palmitos al taller familiar de Burjassot. Anhelava fer disseny gràfic i per això, després d'un intent frustrat d'estudiar a Suïssa, marxà a l’Escola Massana de Barcelona, on hi havia una de les poques escoles que a l’Estat espanyol impartia aquella disciplina. D’aquella estada a Catalunya tornà amb uns coneixements teòrics sòlids i l’ànsia d’explorar. Amb Lola Castelló, Daniel Nebot i Luis Adelantado crearen Nuc, un espai de creació d’aquells que ara en dirien coworking. Fou la primera pedra d’un camí que, anys després, el duria a crear, al costat de Lola Castelló, Punt Mobles. Sota el paraigua d’aquesta firma dissenyà, el 1985, Literatura, una prestatgeria que perseguia donar una resposta lògica i funcional a l’acumulació de llibres. Era un moble aparentment senzill però alhora trencador. En pocs anys havia estat exposat en 130 ciutats del món i forma part de col·leccions de museus com el Museum für Angewandte Kunst de Colònia o el Disseny Hub de Barcelona. Diuen, els qui en saben, que ha esdevingut un clàssic, potser el primer clàssic del disseny valencià. 

Aquest dimarts Martínez era un dels qui al Saló de Cristalls de l’Ajuntament de València festejava la nominació de la ciutat com a Capital Mundial del Disseny per l’any 2022. La notícia s’havia fet pública el dia previ, per bé que la remor positiva al voltant de la candidatura s’havia intensificat l’últim mes. També ahir, enmig de l’expectació mediàtica, començaren a desgranar-se les primeres xifres: 10 milions d’euros d’inversió per al projecte, dels quals entre un 40 i un 50% seran públics; i fins a 50.000 visitants que, en el millor dels casos, podrien generar una activitat econòmica de fins a 29 milions d’euros

La profusió de xifres al voltant d’aquesta capitalitat podria dur a error. Quan València fou triada seu de la Copa de l’Amèrica o quan pel cap de Bernie Ecclestone i Francisco Camps començà a rondinar la idea de situar un circuit urbà de Fórmula 1 a la capital valenciana s’escamparen previsions falagueres. Previsions, per cert, fetes amb la col·laboració necessària d’alguns prestigiosos centres d’investigació econòmica. «Vamos a situar Valencia en el mapa», reiteraven des del Palau de la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València, emmalaltits pels seus somnis de grandesa. Una política de grans esdeveniments amb què es pretenia amagar la misèria moral i política d’uns responsables públics que actuaven segons els dictaven els interessos privats. El temps ha rebel·lat els punts foscos d’aquella estratègia de promoció de la ciutat. 

La temptació de caure en comparacions amb l’actual nominació de València com a Capital Mundial del Disseny hi és. «Torna la política dels grans esdeveniments», podran pensar alguns. Però no és això. Perquè si bé ara els responsables públics festegen la bona nova, aquesta capitalitat no té res a veure amb els anteriors esdeveniments. 

Perquè aquesta capitalitat és, sobretot, un reconeixement al treball silent de dècades, a una tradició de disseny gràfic i industrial que té arrels profundes, que comença amb la tradició del moble en el seu vessant industrial, sense deixar de banda l’àmbit de la il·lustració i el cartellisme en l’època de la República, amb Josep Renau, Arturo Ballester i tants altres. Impossible no citar la revista Suma y Sigue, la publicació editada per José Huguet i Vicent Aguilera Cerni, dedicada a l’art i a l’arquitectura contemporània, allà per la dècada dels seixanta, o les «Converses sobre disseny industrial», organitzades pel Col·legi d’Arquitectes de València, o el sorgiment del col·lectiu La Nave, als anys 80, que va donar un impuls decisiu a la consolidació de la professió al País Valencià

Avui València – o més ben dit, el País Valencià, perquè tothom qui està involucrat en la candidatura ha parlat de la necessitat de fer d’aquest un projecte compartit amb tot el territori; vet aquí una altra diferència!- té un ecosistema ben nodrit en el món del disseny. Hi ha estudis amb molts anys de trajectòria, com Lavernia & Cienfuegos o Dani Nebot, amb una nodrida cartera de clients europeus, que dissenyen ampolles de vins per a grans superfícies belgues o creen ampolles de xampú per a fabricants d’abast mundial. Hi ha també estudis xicotets, versàtils, joves que s’estan obrint camí. I també hi ha empreses arreu del territori –moltes, cada volta més– que han situat el disseny en el seu ADN. Perquè com va deixar dit l’empresari alemany Ralf Speth: "Si creus que un bon disseny és car, hauries de veure el cost d’un mal disseny». 

Del que es tracta, doncs, no és de crear un esdeveniment ex professo, ni d’inventar del no-res, ni de fer castells en l’aire; del que es tracta és de valorar allò que ja es fa, sense xovinisme, però amb un cert orgull de les coses ben fetes. És, al capdavall, una oportunitat també per promoure l’economia del coneixement, aquella que basant-se en els intangibles, fa més pròsper un territori i millora la vida de les persones. És precisament això el que pretenia Vicent Martínez quan el 1985 va dissenyar Literatura i avui, aquella peça, és un clàssic reconegut arreu. "La nominació de València és un reconeixement a quatre (quatre!) generacions de dissenyadors valencians", deia, discret però satisfet aquest dissenyador incombustible aquest dimarts.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.