Ja matarem un bròquil si veniu a dinar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En Miquel, un bon pare de família dels molts que campen per casa nostra, ha passat un estiu nefast. Com la Roser, la mare, que es veu que per a ella no ha anat gaire millor. La raó és que quinze dies abans de marxar de vacances, la filla gran, la Núria, va tornar d’unes colònies d’estiu –si us plau, evitem el concepte ‘convivències’, que provoca una veritable reacció epidèrmica– convertida en vegetariana. Durant les primeres hores de saber-se la bona nova, va ser motiu de somriures i fins i tot d’alguna broma dels mateixos germans, per bé que amb el pas dels dies l’afer va esdevenir un veritable maldecap organitzatiu i logístic, així com font de debats morals, amb acusacions diverses en alguns casos pujades de to. Un dia, fins i tot, van haver de dur la nena a l’hospital perquè havia començat a experimentar mareigs i migranyes estranyes, que en un primer moment havien confós amb els típics dolors menstruals adolescents, però que ràpidament van adonar-se que eren producte, precisament, de la imprudència de seguir dietes vegetarianes absolutament desequilibrades des del punt de vista nutritiu. Tot plegat: unes vacances de merda, especialment per als progenitors.

En Miquel, a més, està doblement emprenyat, perquè resulta que un mes abans de les, ara ja, refotudes colònies, els organitzadors van convocar els pares i, entre d’altres qüestions, els van demanar si els importaria que els monitors –perdó! les monitores’, volia dir, que en aquestes colònies ‘cupaires’ antifilets tots són ‘monitores’, siguin mascles o femelles– demanessin als nanos què preferien de fer: colònies normals o colònies vegetarianes, com qui demana a un minyó de cinc anys si s’estima més gelat de maduixa o de xocolata. En aquell moment, tant en Miquel com la Roser –que ja he dit que són bona gent i amb aquella dosi d’ingenuïtat indispensable per no deixar de creure en l’ésser humà–, així com la majoria de famílies restants, no van ser conscients de la magnitud de la tragèdia que era a punt d’escaure’s, de manera que van accedir sense reserves que les ‘monitores’ fessin el que volguessin amb llurs fills. Cras error.

Com era d’esperar, la nena-que-ja-no-és-tan-nena va tornar de les colònies estiuenques convençuda que menjar carn és pròpi de menystenidors dels drets dels animals (sic), incivilitzats i malvats sense cor ni ànima. Però la Núria no n’és l’única. No hi ha dubte que en els darrers temps la moda de les dietes sense proteïna animal s’ha estès com una epidèmia. No fa ni un any, un estudi d’Ipsos Global Advisor, revelava que la suma de ciutadans espanyols que es consideren vegetarians, vegans, flexitarians o piscitarians ja arriba al 20% de la població de l’estat. A més, l’estudi també subratllava que d’aquest 20%, pràcticament el 40% havien estat ‘vegetarians de nova adopció’, és a dir, feia només 6 mesos que ho eren. No disposo de les dades segregades per territoris, però intueixo que Barcelona, i els seus ‘modernos’ respectius, deu ser una de les ciutats punteres en aquesta qüestió.

No ens enganyem: tot i l’embranzida que sembla haver pres el moviment a casa nostra els darrers temps, el pretès conflicte moral que suposa haver de matar un animal per endrapar, és més vell que l’anar a peu. Els antics grecs es van inventar el mite Prometeu per justificar-se. Així, segons ells, els Déus els permetien d’occir animals sempre que en sacrificar la bèstia la cuinessin al foc de manera que el fum pugés cap al cel i així des de l’Olimp poguessin gaudir de la flaire. I parlant dels grecs arribem al cap del carrer. El món clàssic era perfectament conscient que menjar no era merament una necessitat nutritiva, sinó que un àpat representava, tot sovint, una activitat social i, sobretot, un moment de plaer per als cinc sentits. Sens dubte, la dimensió social de l’àpat amb companyia s’ha mantingut i la trobem ben viva, per exemple en les festivitats, en els dinars familiars, en els sopars d’empresa, etc. Tanmateix, la percepció és que correm el risc de perdre la dimensió hedonista: tenir assumit que la cuina és i ha de continuar essent, també, una activitat cultural –fins i tot, hi ha qui la cataloga de sexual...–, i, per tant, que com qualsevol activitat cultural, ens aporta plaer i felicitat. Per això hi ha tanta gent que no té cap problema de gastar-se 300 euros en unes entrades de futbol, i, en canvi, no entén que hom pugui gastar-se’n 100 en un bon sopar.

Si abans, especialment les noies, heretaven de les mares i les àvies el saber popular de l’art culinari de cada indret, la realitat d’avui és que les noves generacions, en comptes d’incorporar també els homes en la transmissió d’aquest saber culinari tradicional, són víctimes d’una manca descomunal de cultura gastronòmica: a casa els pares cuinen el primer que troben, cansats de la jornada laboral; a les escoles aprenen que dinar és una obligació més, com saber de memòria la taula de multiplicar; i quan van de colònies amb escoltes i esplais els expliquen que menjar carn animal és de bàrbars salvatges. Ja ho veureu: aviat, saber-se cuinar un mateix un bon ‘arròs amb magret d’ànec i fetge gras paellat’ serà un acte revolucionari.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.