El ritu viu d’Elx

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb l’obstinació del ritu, amb l’entusiasme més viu, es repeteix cada any el Misteri, la Festa d’Elx, proclamada el 2001 patrimoni immaterial de la humanitat. Únic, assenyat i desconcertant alhora, reuneix els més variats contrastos i sedueix gent molt diversa d’arreu del món. Veig un noi que m’ensenya la seva gran passió per la carretilla o masclet autòcton, considerat un dels més perillosos i estentoris de tots els que es comercialitzen avui. El carretiller —i la carretillera, que aquesta és una afició mixta i igualitària— vesteixen, però, a la moda castrense del color verd. Botes de comandos especials, pantalons de camuflatge o simples texans gruixuts, passamuntanyes i gorres protectores. La feina és saber qui és qui. Vaig veure noies amb camises caqui que portaven cosida la bandereta espanyola al braç dret, més o menys on havia de ser la cicatriu de la vacuna. Una altra, orgullosa, amb la guerrera blava de l’Exèrcit de l’aire (“mola més”, explicava a les amigues). Quan vaig entrar en un petit supermercat “24 hores” l’amo em va donar l’alto per posar-me a escriure amb la llibreteta tova. “Però què fa? No serà vostè de la policia? No, és de veres, perdone. Però és que, sap vostè, la venda d’alcohol, els joves... I com els dius que no, que no en tens, me comprèn?”. Després vaig donar una volta pels bars i per les casetes de fira, iguals com a tot arreu, amb la música a tota llet. Després vaig anar a dormir.

El dia 14, vigília de l’Assumpció, va ser tòrrid com l’anterior i com el següent, i com l’altre. Elx, capital del Baix Vinalopó, a 23 quilòmetres d’Alacant, amb la cúpula blau petroli de la seva corpulenta basílica, lluïa lluminosa entre el mar de palmeres, dues-centes mil segons els càlculs oficials —gairebé una per cada habitant—, la tercera gran ciutat del País Valencià, la menys coneguda pels estranys. Va ser, en el passat, modesta i pobra —potser per això i per la constància dels seus habitants es va mantenir la tradició del Misteri—, però avui llueix per entre els replecs de la crisi econòmica que enfonsa l’esdevenidor dels més joves. El cap de personal de la Festa em va explicar que la basílica arxiprestal de Santa Maria, del segle XVII, pot acollir mil vuit-centes persones, però jo crec que n’hi havia moltes més, ventant-se sense parar, absortes davant l’espectacle prodigiós. Els tres xiquets que interpreten els papers de la Mare de Déu, de Maria Salomé i de Maria Jacobé van penetrar al temple solemnement, acompanyats de sis àngels infantils i convençuts. Els càntics del Misteri són, majoritàriament, d’arrel medieval i es van interpretant amb el primitivisme i la gràcia anteriors a la polifonia, com una deixa dels vells temps. La Mare de Déu vol morir, vol reunir-se al cel amb el seu Fill, ho proclama a tothom, i de la cúpula cega s’obre una finestreta fosca per la qual va descendint el núvol o magrana, un artefacte vermell, meravellós de veres, tot folrat d’or brunyit, de sumptuós oripell. De cop, s’obre majestuosament com s’obre la sorpresa de la vida, i de dins ens surt un àngel, amb una palma daurada a la mà, i el seu càntic atrapa totes les orelles, avui com fa segles. Executa melismes, és a dir, desgrana les notes de la partitura en una síl·laba, una i altra vegada, il·limitadament, a manera d’un encanteri, que es va elevar, amunt, ingràvid, dolç, amb un bell fons de tristesa. Després una pluja d’or, mística i alquímica. Semblant a l’entropia religiosa que genera l’explosió de la magrana celestial

La nit del dia 14 va estar protagonitzada per la Roà, una processó silenciosa que va recórrer alguns carrers adjacents al temple, fins a l’endemà. Tota la nit, els elxans van vetllar la Mare de Déu, el cos exposat en el cadafal, davant l’altar major, amb les portes de l’església obertes. Malgrat tot, la tradició pesa més que el sentiment religiós, l’ambient és molt més festiu que de recolliment, gràcies a Déu. Vaig visitar el “cel”, on es maquina la tramoia dels vols acrobàtics del Misteri. Vaig veure la sumptuosa coronació aèria de la Mare de Déu i com el públic es desfeia en aplaudiments, en un estrèpit de petards i de campanes embogides, una albà de sons i crits. “Visca, visca la Mare de Déu!” La Festa perdura, immòbil i fascinant, suspesa en el buit, per sempre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves