De l’Aquarius a l’Open Arms

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El primer de juny del 2018, fa poc més d’un any, prosperava al Congrés dels Diputats la moció de censura que feia caure Mariano Rajoy. L’Audiència Nacional havia sentenciat que el Partit Popular s’havia beneficiat dels suborns i les corrupteles del cas Gürtel . La resposta política a la Carrera de San Jerónimo era la destitució del govern encapçalat aparentment pel tal “M. Rajoy” de les llibretes de Bárcenas . Pedro Sánchez era nomenat nou president amb el suport de les forces d’esquerres, de l’independentisme i de l’autodeterminisme d’arreu de l’Estat. Semblava una oportunitat per fer les coses d’una manera diferent o, fins i tot, millor: amb mà esquerra, procurant l’entesa i esquivant l’autoritarisme que havia caracteritzat l’anterior govern conservador.  

És una dèria habitual entre els nous governants de qualsevol institució la de començar el seu mandat amb espectaculars cops d’efecte que esdevenen una declaració d’intencions. Una contravenció al sentit comú, que recomana no generar expectatives grandiloqüents de fàcil desengany. L’oportunitat per a Sánchez i el seu consell de ministres per marcar perfil va arribar de seguida, com un cop de sort. Un vaixell de salvament ple d’immigrants africans havia intentat amarrar a l’Itàlia de Matteo Salvini i el govern transalpí no li ho havia permès. Sense pensar-s’ho dues vegades, el Pedro Sánchez d’un any enrere, delerós per demostrar la seva magnífica bonhomia i el seu inqüestionable pedigrí esquerranós, va oferir la possibilitat de traslladar la nau a un port sota jurisdicció espanyola. 

No veient massa clar el capità de la nau el fet d’haver de traslladar 600 persones en una situació precària tantes milles enllà, el nou executiu espanyol va insistir-hi amb delit hospitalari fins que el 17 de juny, només disset dies després de traslladar el raspall de dents de Sánchez a la Moncloa, van arribar a València els dissortats passatgers de l’embarcació entre les atencions dels serveis mèdics, els mitjans de comunicació i les fotografies dels polítics. Ara sí que Espanya seria un país obert, empàtic i trempat, no com abans, que era força carca, molt de dretes i quasi racista. Això era l’estiu passat i ara gairebé hem d’explicar-ho com si fos un conte d’aquells que comencen amb un “temps era temps”. 

Estiu del 2019. La història es repeteix i hi ha una embarcació que porta una vintena de dies rondant pel Mediterrani, entre Malta i Lampedusa. El capità del navili es dirigeix explícitament a l’ambaixada espanyola a Malta, demanant asil pels 31 menors que duia a bord. Lluny de les corredisses acollidores d’un any enrere, els mateixos ministres nomenats per Sánchez es dediquen a polemitzar des de la premsa amb els responsables de l’ONG de salvament, entre acusacions mútues de tergiversació i excuses legals. 

El ministre torrentí José Luís Ábalos va mostrar-se visiblement indignat, declarant al rotatiu El País que li molesten molt “els abanderats de la humanitat que mai no han de prendre una decisió”, tot culpant a Itàlia de la situació: “Espanya assumeix la seva responsabilitat, però no la d’altres països”.  

No podem pas afirmar rotundament que Ábalos vagi mancat de raó. Els remeis solen ser molt més complexos que els diagnòstics i Espanya -com cap altre país europeu- no pot solucionar de manera unilateral i d’una tacada els estralls del drama migratori. Arribats a aquesta conclusió esdevé inevitable la comparació entre les actuacions dels governants espanyols. No pas entre uns governants i uns altres, sinó dels mateixos subjectes en el transcurs de tan sols un any. És que aleshores Espanya podia assumir la “responsabilitat d’altres països”? És que eren ells mateixos, els que ara remuguen, uns molestos “abanderats de la humanitat”?

Entremig d’una cosa i l’altra el PSOE ha decidit que no té cap interès en sostenir-se amb els suports que van fer possible la moció de censura. Com que no està disposat a pagar el preu de la tasca àrdua i feixuga d’una veritable transformació –social, mediambiental i, sobretot, territorial- prefereix revelar que allò de l’any passat, allò de ser tan ben parit, obert i bona persona, no era res més que una farsa circumstancial. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).