Treballen, amen, moren

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El proper dia 4 hauria complert 95 anys el gran Vicent Andrés Estellés. El vaig descobrir gràcies a les versions que en va fer l’Ovidi, un altre dels grans. Encara avui porto els dos discos de “Coral romput” al cotxe i m’acompanyen en molts trajectes. I no em canso d’escoltar-los perquè són una obra potentíssima. Tanta força els ve donada perquè els versos d’Estellés conflueixen en aquest disc, enregistrat el 1979, amb dues deus més de creativitat com són la interpretació d’Ovidi i la guitarra de Toti Soler. Si el voleu escoltar el trobareu molt fàcilment a la xarxa, fins i tot en un podcast de Catalunya Ràdio que va intercalant fragments d’una entrevista a l’Ovidi.

Per mi un dels versos més punyents és el primer dels que ironitza sobre altres poetes. “Hi ha poetes que quan es disposen a escriure posen damunt la taula el cendrer, les tisores, el tinter, el secant i moltes coses més. Calculen les distàncies des del cap al paper. Discretament assagen poc després el posat. Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres, potser renaixentistes, perfectament inútils, sense les quals els hòmens treballen, amen, moren”. A banda d’aquest sarcasme genial que ens fa somriure, Estellés ens recorda el sentit d’escriure i amb aquesta declaració final ens adverteix contra el vici d’omplir fulls sense preguntar-nos què volem aconseguir amb aquelles paraules. Això no vol dir que els seus versos estiguin afectats d’una solemnitat o una transcendència pesades: “A mi no m’han parit per a entendre o no entendre. M’han parit: simplement. No sé res”. Vicent Andrés Estellés construeix un poema molt humà, molt  sensorial —colors, olors, “el soroll de les piques, de l’aigua entre les coses”— i transmet la nostàlgia a través dels seus desordenats records. I aquests records i aquesta nostàlgia són la força que aconsegueix commoure’ns.

Però sempre tenint present que cal escriure alguna cosa per a aquesta gent que treballem, amem, morim. Aquesta trilogia és com l’esquelet del “Coral romput”. La mort hi és pels records dels parents difunts en la seva infantesa i, sobretot, pel decés de la seva primera filla Isabel, amb tan sols quatre mesos, un fort impacte que l’empeny a escriure el poema: “Si algun dia us diguessen que han matat la Mort, no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet. Serà un pare. Serà un pare o una mare”. L’amor hi és ben present a la manera d’Estellés, és a dir, amb concrets homenatges a l’erotisme —besos, genolls, cames, cossos en general...— però també amb els sentiments cap als seus familiars: “Ja sóc pare i em sent ara més fill que mai”.

I la presència del treball potser és de les coses que més singularitzen Estellés. Un tema que brilla per la seva absència en altres escriptors però que ell fa entrar en els seus versos encara que sigui indirectament, a través de les situacions de quotidianitat obrera i popular —carrers, mercats, trens i tramvies, balls a la plaça, blocs de pisos...— o ben directament quan parla de l’ofici de poeta i escriptor i els maldecaps que comporta —enfrontar-se als cànons, ser acceptat o rebutjat, les aspiracions, els reconeixements...—. El treball de creació del “Coral romput” queda reflectit en el mateix poema i aquesta sinceritat és també una de les complicitats del poeta per connectar amb qui el llegeix o l’escolta: les idees que li venen al cap, les que no s’atreveix a expressar, les emocions que el travessen en aquell moment o la confessió de tenir una “necessitat salvatge d’escriure”.

Aquesta naturalitat en parlar del treball s’explica perquè Estellés, fill de forners, sempre va militar poèticament entre les classes populars: “No rectifique res, car estic on estava i estaré on vaig estar, amb els meus, amb els pobres que treballen i esperen”. Un lligam amb els seus orígens populars que també s’expressava en el seu compromís nacional amb el País Valencià: “El país que se’ns deu, no et càpia cap dubte, el país del qual som amargs exiliats”. El “Coral romput” es va publicar el 1971.

I moltes coses més que apareixen en aquest llarg poema com l’humor o les ganes de viatjar i descobrir el passat —a Itàlia, a Grècia, a pobles castellans i lleonesos— i que el converteixen en un dels monuments de la llengua catalana. Per això la iniciativa de les Festes Estellés, iniciada aviat farà 10 anys, caldria estendre-la arreu dels Països Catalans. La poesia del de Burjassot és de les coses que millor ens recorden per a què serveix escriure i com de bé pot fer-se en català.

En definitiva, que Estellés fou un poeta formidable i “Coral romput” un poema com se n’escriuen pocs. Creieu-me.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).