Enguany s’ha tornat a celebrar —com cada any— a Prada de Conflent la 51a edició de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). L’esdeveniment, de naturalesa acadèmica i de contingut pluridisciplinari, serveix cada any per reunir personalitats del sector universitari, de l’ensenyament, de la cultura, de la política, de la ciència i de tots els àmbits possibles dels Països Catalans. I com sempre, l’UCE ha estat l’escenari de debats polítics que han servit per aprofundir en la situació en què es troba el país. A l’UCE, per tant, s’han explorat solucions possibles per superar la divisió de l’independentisme, s’ha parlat de les possibles respostes populars a una previsible sentència condemnatòria del Tribunal Suprem contra els promotors del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i s’han posat sobre la taula, amb esperit crític i constructiu, qüestions incòmodes però necessàries de resoldre si Catalunya vol superar l’atzucac polític que pateix, fruit de la repressió de l’Estat, però també —tot i que en menor mesura— d’una gestió política —especialment la realitzada pels partits— que ha decebut bona part de la població. És per això que cal agrair a personalitats com ara el president de la Generalitat, Quim Torra, o altres representants polítics de primer ordre —com Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya— haver donat a l’UCE una visibilitat més que merescuda.
Dit tot això, l’UCE encara està patint mancances que, com a institució històrica del país, hauria d’haver superat. Només cal mirar els patrocinadors de l’edició d’enguany i comprovar que hi predominen les institucions del Principat, sense oblidar la col·laboració d’entitats de la Catalunya Nord, d’Andorra i de les Illes Balears —concretament la Conselleria de Presidència i el Consell Insular de Menorca.
Des del País Valencià, en canvi, només hi col·labora modestament —i amb molt de mèrit— la càtedra d’Art Contemporani Antoni Miró de la Universitat d’Alacant. Inexplicablement, immersos en una segona legislatura de progrés al País Valencià, les institucions encara tenen por de col·laborar amb esdeveniments culturals i acadèmics per les possibles reaccions de l’oposició i de la seua premsa. Reaccions que, d’una manera o d’una altra i amb motius o sense, s’acaben produint, atès que la dreta valenciana manté el seu discurs bel·ligerant des de fa dècades.
Les mancances de l’UCE, però, no només procedeixen de la falta d’implicació institucional. Només cal observar els noms i les universitats on imparteixen docència els membres de l’equip rector de la Universitat —format pel president, vicepresidents i vicepresidents adjunts— per comprovar que cap d’ells treballa en centres educatius de fora del Principat. Sense discutir, en cap cas, el currículum acadèmic i professional d’aquest equip, sobta que no hi ha cap professor universitari valencià, illenc, nord-català, etc. en l’equip rector fins a arribar a les assessories territorials i als caps d’àrea, integrats, aquests sí, per docents d’arreu del país.
L’UCE, que es va celebrar per primer cop a la localitat nord-catalana de Prada de Conflent el 1968, va nàixer per cohesionar un país que tot just es començava a recuperar després de la desfeta de la Guerra Civil, quan la dictadura franquista estava ben present. La seua durada, amb 51 edicions, és un miracle dels qui han fet possible que els Països Catalans mantinguen les institucions que, amb mala salut de ferro, continuen servint com a referència, malgrat tots els impediments.
