Encara amb el #metoo a Plácido Domingo

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Arran de les declaracions feministes de Diana Coromines sobre la discriminació per raons físiques a què són sotmeses les hostesses del Mobile World Congress, unes declaracions que em van semblar tan excloents com benzina per a altres discriminacions, ja vaig escriure, aquí mateix, fa poc més de tres mesos, aquestes ratlles.

Dic que són declaracions feministes, sí, perquè no seré jo qui encongeixi la pluralitat del moviment feminista. Sobre aquesta diversitat, aquí només apuntaré, en paraules de Bernat Roís Domènech, que «el masclisme mai té raó; el feminisme no sempre en té».

Si el text partia d’aquestes declaracions és només perquè Coromines ocupa el número tres de la llista sorgida de Primàries Barcelona, perquè opta a representar una part de la ciutadania i perquè m’agafo al dard que llança Primàries: a contra obediència i que vinguin els debats i les crítiques, que el processisme no només es defineix institucionalment perquè també ho fa, i potser sobretot, conceptualment. El que no tinc clar és si, en el si d’aquesta llista, tothom assumeix que ningú no té l’exclusivitat de la perspicàcia; que ningú no té el patrimoni del discurs dissident; que de contracorrents n’hi ha molts i que travessen tot l’arc ideològic de dalt a baix i per tots els costats; que la crítica i la contra són un mètode i no un contingut i que, per tant, presentar-se com una veu no hegemònica no implica, d’entrada, absolutament res. Depèn del que es digui, depèn del que no es digui i per què.

Dit això, ara Coromines és del parer que el #metoo «se’ns menjarà vives i vius» i que ens pot acabar esclatant «a la cara com un boomerang». En aquest article, Coromines posa en qüestió l’operació tuitaire encaminada a denunciar agressions o abusos sexuals. Un dels principals problemes d’aquest mecanisme de denúncia viral és, diu, el de l’anonimat. Aquest anonimat, hi estic d’acord, pot ser un problema. La manca de nom i de rostre, així com la manca de proves documentals, poden conduir a un campi qui pugui jurídic que pot acabar dificultant, fins i tot, qualsevol mena de reparació.

Ara bé, l’article de Coromines no és una reflexió exclusivament teòrica sobre la naturalesa i les conseqüències del #metoo. L’article parteix del #metoo a Plácido Domingo i representa una explicació d’allò que, fa pocs dies, deia ella mateixa per Twitter. Una explicació encaminada, no tan sols a problematitzar l’anonimat de la majoria de dones implicades en l’afer Domingo, sinó a culpabilitzar-les amb un xic de sornegueria.

És ben curiós que Coromines, que demana exigència, modernitat i intel·ligència, no s’adoni que ella mateixa s’ha parat una trampa de dimensions considerables: allò que Coromines defensa no és en cap cas el principi jurídic segons el qual només a través d’un judici Plácido Domingo podria ser declarat innocent o culpable, sinó, ras i curt, la intocabilitat de Domingo.

Encara que Coromines digui que «està per veure [...] fins a quin punt és un vell verd i un assetjador», és espantosament significatiu que, en tot l’article, no es parli ni una sola vegada de presumpció d’innocència cosa que no hauria implicat ni creure’s ni no les denunciants, sinó una marca d’espera, de serenitat i de no seguir, veritablement, la veta de cap ramat.

Per Coromines, el #metoo a Plácido Domingo és una manera com una altra de victimitzar-se i de rebentar l’esplendorosa carrera del tenor i baríton. I no només: Coromines afirma que, en la mesura que les presumptes víctimes no van denunciar l’assetjament en el moment en què es va produir, a les víctimes ja els va semblar bé que ¾presumptament¾ se les assetgés. «Mentre els va servir per pujar, bé que van acceptar la situació», deia per Twitter. Coromines, en la seva anàlisi, és escandalosament asimètrica. Per algú que es defineix com a socialdemòcrata i defensora de l’estat de benestar, no està gens malament aquesta manera de sentenciar sense justícia prèvia: la culpa, d’entrada, ja la tenen elles.

És asimètrica encara que es refereixi extensament a les declaracions, que cal tenir molt en compte, de Leonetta Bentivoglio. Fins i tot fa una mica de riure que Coromines necessiti apuntar que es tracta d’una «escriptora italiana d’esquerres». Vist així, sembla que la cosa d’esquerres sigui la garantia in extremis per dissimular una tirada òbvia cap a un conservadorisme il·lustrat.

Encara que posi d’exemple tant la seva trajectòria com la seva manera de reaccionar en casos d’assetjament, és un fet objectiu que Coromines no sap si aquestes dones van acceptar la situació, que no sap si s’hi van oposar, que no sap quina és la fondària i la naturalesa d’una por més que plausible, que no sap com aquest senyor va fer anar la batuta del poder i que no sap, en definitiva, com van reaccionar aquestes dones. Coromines decideix que ho sap perquè no accepta dir que no ho sap o encara pitjor: potser el que no accepta és no saber-ho. Perquè no saber deu ser de feble i antic. O perquè dubtar potser li sembla patètic i eixorc. No ho sé. Però Coromines encara no en té prou i, a part d’acusar aquestes dones d’aprofitades i de fer el entorns durant anys al director i al cantant, decideix que el silenci de les víctimes pràcticament és còmplice d’agressions posteriors: si haguessin parlat abans, torna a afirmar, «s’haurien protegit a si mateixes i a futures víctimes».

Tot això, que passa a Twitter, provoca un huracà segurament necessari i potser provocat. Una cadena de reaccions i respostes que van des del rebuig a les seves declaracions, a la indignació que s’expressa ara així ara aixà, o directament a l’insult. Un insult davant del qual Coromines, amb motiu, es planta. Uns insults, diu Coromines a Twitter, que deixen al descobert la Catalunya més dogmàtica i grisa, la Catalunya més trista i la Catalunya més pobra intel·lectualment.

Uns insults que avui en recorden uns altres i que sempre en recordaran tants altres. Basta veure com alguns seguidors del Front Nacional de Ripoll ¾amb comptes de terminologia shmittiana s’esbatussen amb els feminismes pel broc gros i a cop de fetge. Si a Coromines li diuen nazi i supremacista, a mi em diu feminazi, supersticiosa i puta. Si Coromines, també amb motiu, s’insurgeix quan la gent li parla de Jordi Graupera, número u de la llista, com si ella en fos l’aprenenta, jo m’insurgeixo quan algunes persones de l’entorn de l’un i de l’altra es dirigeixen a mi, com si d’Abascals es tractés, per passar comptes a la meva parella.

Si a Coromines li sembla que els seus insultadors parlen d’una Catalunya miserable que no suporta ni la veritat ni la intel·ligència, a mi em sembla que aquests altres insultaires parlen d’una Catalunya reaccionària i provinciana fins a l’asfíxia. D’una Catalunya que vol emprendre la Renaixença catalana (sic) i que, encara més que masclista, és una Catalunya etnicista. Una Catalunya que ha covat un partit a qui no serveix de res dir-li feixista ni nazi perquè no és feixista ni nazi (però el nom que porta no és innocent, simplement és una trista còpia del partit de Le Pen) i perquè fer-ho significa posar-li en safata la maniobra electoral d’impartir lliçons absolutistes sobre etimologia i història.

La Catalunya trista i pobra de Coromines, per tant, no és el contrari de cap Catalunya clarivident i alliberada. És només el contrari de la seva visió del món, una visió que inclou, entre d’altres, la mena de superioritat moral que significa pontificar sense cap unça de dubte que unes dones que expliquen que han estat assetjades són poc més que una colla d’aprofitades.

I acabo: Coromines responia per Twitter a una dona que s’oposava a la seva interpretació del #metoo a Plácido Domingo que ja li contestaria a través d’un article. Podria ser que no tingués temps de respondre o que no en tingués ganes, però sí que ho va fer. Després li dóna una mica de peixet i diu que la convida a escriure un comentari tan llarg com li sembli a la secció de comentaris. Però com que resulta que aquesta dona té ganes de parlar, com Coromines i jo, a través d’un article, a continuació parla ella.

 

* * *

 

Diu Núria Sala (@slrun93):

 

Twitter és aquell aparador d’opinió reactiva i judici ràpid on es tendeix a la generalització. Les víctimes de violència masclista no en queden excloses. Un exemple és el fil de la Diana Corominas parlant del #metoo al Plácido Domingo, com en podrien ser tants altres. Nou dones trenquen el seu silenci i acusen el tenor de diferents formes d’assetjament. L’opinió de la Diana redueix els nou casos en un sol judici: van acceptar la situació perquè les beneficiava. Es pregunta, també, per què han hagut de passar quaranta anys perquè en parlin.

Les generalitzacions són tramposes. Ens amaguen part del context, despersonalitzen les víctimes i ens ajuden a crear-nos un relat ràpid i fàcil. Jo avui trenco el meu silenci després de disset anys. Com que no vull generalitzar perquè ser víctima d’un abús sexual m’ha fet entendre que cadascuna tenim el nostre procés, jo parlaré del meu.

He après a ser forta a casa i al carrer. Tinc una mare forta que m’ha ensenyat i donat totes les eines que tenia per protegir-me. Però un dia van abusar de mi. Sola i sense forma de poder sortir d’allà, vaig dir que no tantes vegades com m’ho va permetre la veu, i ell va seguir. Rendida, només vaig poder plorar fluix, perquè no se n’adonés i acabés com més ràpid possible. Per falta d’eines per afrontar-ho, aquesta vivència va quedar amagada al meu cervell fins ara fa un any. No em podia creure que jo hagués estat víctima d’un abús sexual. Jo, que m’havia plantat davant d’homes que en feien quatre com jo perquè estaven increpant una amiga, que havia creuat la cara a aquell que m’havia tocat el cul mentre estava en un bar. Com podia ser que hagués permès allò? Com vaig poder accedir a canviar-me de roba aquella nit perquè la que portava no era del seu gust?

És quan la Jenn Díaz explica el seu #cuéntalo des la tribuna del Parlament de Catalunya que entenc que les víctimes no tenim perfil. Que això no va de nacionalitat, llengua, classe social ni nivell acadèmic i/o intel·lectual. També és quan passo de considerar-me víctima a veure’m com a supervivent (gràcies, Jenn).

Fer un procés personal després d’una experiència així t’obliga a mirar endarrere. És llavors quan em sorprenc per totes aquelles situacions que havia normalitzat. Perquè com a dona, et tocaran el cul en un bar, t’intentaran tancar en un lavabo i amb sort podràs escapar o et seguiran fins a la porta de casa quan tornes de nit. Perquè no és que normalitzis les situacions, és que normalitzes la incomoditat. Ets dona, aquestes coses et passen, et dius. I també et qüestiones totes i cadascuna de les teves reaccions a aquestes situacions: aquí vaig fer bé, aquí vaig fer malament, aquí hauria hagut de... Així funciona la societat que ens hem regalat entre tots. El focus, a la víctima.

En tot aquest procés, el que em va sorprendre més és no haver-me adonat que vaig viure un assetjament que va durar mesos. Mentre el vivia, em resultava incòmode i aclaparador perquè consistia en un seguit de petites coses que, per si soles, potser no tenien molta importància, però que em van fer canviar les rutines per tal d’evitar creuar-me amb el meu assetjador. L’assetjament acaba quan em tanca en un cotxe i jo, morta de por, em planto. La meva reacció no garantia que ell no hagués pogut fer amb mi el que hagués volgut. Per sort, no va ser el cas. En recordar-ho tornen els qüestionaments. Sóc una dona preparada, amb una carrera d’educació social i un màster d’educació emocional. Com no em vaig adonar que m’estava assetjant? Per què no ho vaig parar abans? Avui ho puc respondre. No me’n vaig adonar perquè quan vivia aquesta situació hi era completament a dins i és extremadament difícil prendre distància i mirar-ho (i jutjar-ho) com si li estigués passant a una altra.

El que és extremadament fàcil i perillós és comparar el meu procés o les meves reaccions amb les de qualsevol altra dona. Si volem fer judicis sobre les accions dels altres hauríem de posar-nos a la seva pell, però no des de la nostra perspectiva, des de les nostres vivències, sinó des de la seva. I tot i així, segueix sent extremadament perillós.

Fàcil i perillós també és posar el focus on no toca. Les víctimes ho som perquè no som prou fortes? Perquè no hem sabut respondre a la situació com “cal”? Perquè si és així no entenc perquè no fem el mateix amb una víctima d’un robatori amb violència. Per què no ens preguntem si aquell home o dona havia de passar per aquell carrer. Per què no fem judicis sobre el que hauria o no hauria d’haver fet una persona mentre viu una situació de por com un robatori. La por és la més reactiva de les emocions. Quan apareix, tot el cervell està focalitzat a sobreviure i envia senyals al cos per fer-ho. Les dues respostes a la por són fugir o lluitar. Però hi ha una tercera resposta, que passa sovint però de la qual se’n parla poc: el bloqueig. El bloqueig no és allò que “toca” perquè no ens ajuda a sobreviure, però resulta que no l’esculls. En les diverses situacions que he viscut, he tingut les tres reaccions. M’he bloquejat, he lluitat i he fugit. I en cada cas, vaig fer el que vaig poder. No té més.

No tinc proves documentals de les situacions que he explicat, sóc una persona anònima i no he interposat cap denúncia. Això pot fer que per alguns la meva història, que podria ser la de qualsevol, sigui menys creïble. Avui jo m’exposo públicament perquè he pogut elaborar el meu procés gràcies a moltes altres dones que han explicat el seu. A moltes altres que visibilitzen cada dia que aquestes situacions, de normals, en tenen més aviat poc. I com elles, amb un alt risc de qüestionament i judici sobre el meu relat. Potser a aquestes nou dones que assenyalen a Plácido Domingo els ha passat el mateix. O potser el seu procés ha estat més llarg. O potser no se sentien prou fortes per suportar l’allau de judicis que sabien que tindrien. POTSER.

A mi no m’importa per què ho fan avui i no fa quaranta anys. M’importa que estiguin bé. M’importa el seu relat i el dolor de cadascuna d’elles (i de totes). M’importa la sororitat que s’estén cada vegada més en casos com aquest.  M’importa que molts homes estiguin qüestionant-se també quines actituds tenen. M’importa que les víctimes ens deixem de qüestionar a nosaltres mateixes pel que vam fer o pel que no. M’importa que les noies d’avui no siguin com la meva jo adolescent. Que s’expliquin, que no normalitzin, que no es qüestionin què han fet quan un noi els toca el cul i acudeixin immediatament a un punt lila per denunciar-ho una nit de festa. M’importa que se suspenguin les festes de Donosti perquè sis dones han patit agressions sexuals en vint-i-quatre hores. M’importa que cada cop siguem més les que diem públicament que n’estem fartes. Però sobretot m’importa que som cada vegada més conscients que no en som responsables. Que la nostra faldilla mai no és massa curta. Que la nostra reacció no ens ha de culpabilitzar de l’acció que un altre té sobre nosaltres. Que els que han de deixar d’agredir-nos són ELLS.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Blanca Llum Vidal
Blanca Llum Vidal

Poeta