La faldilla curta del Mobile

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Heus aquí alguns dels requisits que s’han demanat a les hostesses per treballar al Mobile World Congress de Barcelona: talla 36/38 (malucs del món de les més felices i variades dimensions, foteu-vos), mitges primes (que el món de la tecnologia també depengui del gruix d’unes mitges és d’un primitivisme que frega el miracle), faldilla curta (ves que no sigui tan curta com la curtor de la femella o del mascle que ha redactat unes condicions com aquestes), sabates de taló de 5 centímetres (da-li), maquillatge obligatori (tenint en compte que allò que interessa és l’atracció i una certa bellesa, s’ha de ser xaró per no veure que hi ha gent que està molt més guapa sense cap unça ni una de pintura). Condicions: 12 hores consecutives, 20 minuts per dinar, 6’2-7’2 euros bruts l’hora, depenent de l’alçada (sic). Ara vés i rebolca’t amb les maquinetes del progrés i vés-hi amb faldilla, va, i que un esbart de drons te l’arremangui mentre t’augmenta la realitat del talent de les cuixes. 

La UGT denuncia que els llocs de treball que genera el congrés «són precaris, discriminatoris i sexistes». No he llegit cap crítica sobre la indecència de cobrar 74’4-86’40 euros bruts al dia per fer d’hostessa a la gran exposició de la indústria de la telefonia mòbil i d’altres filigranes tecnològiques. Algun tarat ho deu haver justificat. Algun ultratarat deu haver trobat que encara és massa. Sí que he vist, en canvi, qui considera que els requisits anteriors no són sexistes ni discriminatoris. Algunes xarxes bullien. Diana Coromines, que ocuparà el tercer lloc a la llista sorgida de Primàries BCN, considera que és «lògic que a les hostesses o hostessos se’ls contracti en funció de si tenen bona presència física o una determinada alçada o vagin ben vestits». I segueix: «de la mateixa manera que no ens sembla discriminatori que un enginyer o una enginyera se la contracti o se la valori en funció d’unes determinades capacitats intel·lectuals o d’uns determinats coneixements i no en funció de si és guapo o guapa, em sembla lògic que, en les hostesses, el factor rellevant sigui la presència física». A Coromines, per tant, li sembla d’allò més lògic que es cosifiquin les hostesses (els hostessos només surten un cop, elles més), que se les discrimini per raons físiques i que els factors rellevants de contractació no siguin, posem per cas, el coneixement de llengües, de la ciutat en què es desenvolupa el Mobile o dels continguts que s’hi exposen.

Allò que sobta de la seva declaració és la insistència en la ‘lògica’, ja que, si de lògica es tractés, fóra lògic d’explicar què és el que entén per una bona presència física i per anar ben vestit; de quins cànons de bellesa parteix; quina idea de feminitat hi ha en joc a l’hora de considerar que els talons de 5 centímetres, la talla 36/38 i el maquillatge obligatori són els factors rellevants per fer d’hostessa; i, el que és més important, si només es parteix d’una sola idea de feminitat ⎯no fos cas que ens estavelléssim un altre cop en L’etern femení de Llucieta Canyà, que Maria Aurèlia Capmany analitza com una versió planera de la tesi que defensaven Ortega y Gasset i Eugeni d’Ors i que ve a dir que, en el camí d’emancipació, la dona s’ha d’aturar just en els límits que preserven la seva feminitat; no fos cas, ara que l’hem descobert/descoberta, que tornéssim a fer el ridícul i enterréssim Quim/Quima de nou; no fos cas que, de l’aquelarre dels mercats internacionals i de les economies fortes (ai), en sortís una mena de Ben Plantada 2.0. (encara que la dama noucentista no sigui només pura presència física, sinó també noble obediència).

Però allò que encara sobta més és que, volent encadenar les coses racionalment, Coromines no intueixi que avalant una discriminació com aquesta, n’hi ha d’altres que, com aquell qui diu, vénen soles. Maria Vila, que ocuparà el segon lloc a la mateixa llista, va ser de les primeres veus que, també a les xarxes, va alertar d’aquest risc: «fer diferències per les capacitats intel·lectuals de cadascú és legítim, fer-les per l’altura o la talla em sembla tan discriminatori com fer-ho pel color de la pell». Com Vila i tants altres, comparteixo el paral·lelisme: tot allò relatiu a la preparació intel·lectual potencialment pot canviar, però no la condició física o el color de la pell. Situar la intel·ligència de l’enginyera i les cames boniques de l’hostessa en un mateix replà ⎯el dels requisits necessaris per desenvolupar una determinada tasca⎯ és una confusió de categories que pot representar una porta d’entrada a altres discriminacions. 

Una confusió, a més, que en nom de la crítica a determinades expressions feministes (que s’ha de fer, que s’ha de poder fer), pot representar una anul·lació de totes i cadascuna de les lluites feministes que ens han precedit i una ridiculització carrinclona i absurda del feminisme en la seva pluralitat. Sempre hi haurà, i no és nou i dreteja, qui sortirà amb la cantarella que n’hi ha que necessiten la misèria, la desgràcia i l’opressió per poder denunciar alguna cosa; que n’hi ha que necessiten el patiment per esdevenir vestals del dolor i guardians del mal; que n’hi ha, en definitiva, que són ben bé com aquella ‘Flor negra’ de Mercè Rodoreda: «si aquesta pena se n’anés, tornaries a no ser ningú». Potser Coromines no frivolitza fins a tal extrem. Alguns dels qui compren la seva idea de discriminar a partir de la condició física en determinades feines, alguns dels cervellets privilegiats que s’acarnissen, pobrius, amb tot quant feminisme els passa per davant, sí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Blanca Llum Vidal
Blanca Llum Vidal

Poeta