En la literatura el valor que té una pàgina, un llibre, li dona només el lector, a diferència del que passa amb el text doctrinal o científic, que ja ve avalat per d’altres, que ja se t’imposa i et vol fer callar i creure. La literatura, la lletradura no pas, és una altra cosa, no val res si no la llegeixes però ho val tot si t’ha aconseguit, si t’ha donat més experiència de vida que la vida mateixa, si s’ha clavat a la teva biografia com una eficaç agulla d’acupuntura. Perquè s’assembla tant a com és la vida viscuda, el Tirant lo Blancha estat un llibre tan estimat per molts lectors durant tant de temps. Té una personalitat literària contundent que l’ha convertit en un dels nostres millors llibres catalans. No s’assembla gaire a cap altra obra tot i les influències i relacions de tota mena que els estudiosos han pogut establir. No el confons mai amb el Curial ni amb L’espill.
És una novel·la llarga, enginyosa, subtil, irònica i vitalista, una festa, un tros de vida que batega i que sembla mentida com batega amb més de cinc-cents anys de vida. Escrita pel cavaller valencià Joanot Martorell (1410-1468), està dedicada al príncep Ferran de Portugal, l’hereu de la corona catalanoaragonesa durant la nostra guerra civil contra el rei Joan II. Dit d’una altra manera: és una novel·la cavalleresca escrita per un cavaller i dedicada a un altre cavaller. Una obra de ficció que mostra, en tota la seva esplendor, un model de comportament, una manera d’entendre la vida a través de les aventures d’un personatge imaginari, Tirant. Un llibre del qual es treu profit personal sense ser un assaig o un llibre religiós perquè has de ser tu qui opini, has de ser tu qui li doni la importància que té o que deixi de tenir.
Josep Carner va ser entrevistat a la portada del diari La Noche per Josep Maria Planas el divendres 21 de gener de 1927. Recomana al jovent que llegeixi el llibre que ara té a les mans, el Tirant i l’explica molt bé, en poques paraules, de la manera com parlen els escriptors de veritat, per fer-se entendre i seduir el personal, per impressionar-lo com si llancés un cop de pedra. Parla des de la vida i no des de l’erudició, revivint la vella recomanació de Sèneca, que deia que, al capdavall, aprenem el que aprenem per a fer-ho servir a la vida de veritat i no pas per anar a l’escola. I diu això del llibre de Martorell, atenció: “[els lectors] Hi podem aprendre aquell sentit de generositat, de mundanitat, de gentilesa que tant necessita un poble privat durant tres segles d’aristocràtics models; té un culte a la proesa, a la idolatria de l’honor, que desfermaran l’instint esportiu, tan acaparador, i que, tot i mercantilitzat o desplaçat, conserva la seva original condició de joc d’heroisme.
El Tirant el Blanc s’oposa al materialisme de Turmeda, al sofert ascetisme de Llull i a l’elegant escepticisme de Metge: tendeix a l’esforç, a la tensió imaginativa, a l’horror de tot el que pugui ser mercenari, passiu i subaltern.” Maleeixo des d’aquí els professors que torturen els pobres estudiants amb tabarres absurdes, amb murgues inacabables sobre el Tirant lo Blanc sense ensenyar-los això, el que és més important, el que Carner assenyala amb el dit de la intel·ligència.
Martorell comença a escriure el seu llibre el 1460, set anys després de la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs. Fou un fet d’actualitat de l’època, terrible, que va commocionar Occident —és com si avui Nova York caigués en mans d’uns enemics dels Estats Units— i que al Tirant lo Blanc es modifica imaginàriament, com una promesa de felicitat en el futur: l’heroi de la novel·la aconseguirà conquerir “tot l’imperi grec, recuperant-lo dels turcs, que l’havien subjugat al seu domini dels cristians grecs”. Aquesta és una de les poques fantasies del text. Martorell toca molt de peus a terra, defensa els seus ideals però no a qualsevol preu.
Al Tirant diu com, per viure bé, s’ha de superar la por i com la prudència i l’astúcia són indispensables. Per això hi acumula tot d’estratègies reals, pràctiques, per a l’amor, per a la política, per a la guerra, amb impressionants notes del saber militar de l’època. Per a Martorell els valors de la cavalleria del passat poden renovar el present. Homes fets i drets per a l’amor i per a la guerra, que creien en ser lliures i campar-se-la sols, que creien en ells mateixos i en el valor de la seva independència personal, en el dret a ser ells mateixos. El Tirant lo Blanc és una defensa de la identitat.
