Un Estat que fa por

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tots els poders en la història s’han sustentat en la seva capacitat de fer por i en la seva capacitat de convèncer. Segurament tots han barrejat d’una manera o altra aquestes dues fórmules, la coacció i la seducció, però no tots ho han fet en les mateixes proporcions. Maquiavel ja aconsellava al Príncep que, si volia mantenir el seu poder, era bo que intentés ser estimat pels seus súbdits. Però si no ho aconseguia, com a mínim havia de ser temut. Com més sofisticat és un sistema polític, com més civilitzat i més democràtic, aposta més per la convicció i la generació de consens que no pas per l’amenaça amb l’ús de la força, de la violència que reclama en règim de monopoli. I es pot dir també al revés, com menys interioritzats té els valors democràtics, com més tendència totalitària o autoritària, més necessita fer por i menys confia de convèncer. La fórmula és dramàtica, però no pas ineficaç. Unamuno va distingir, davant del franquisme, entre vèncer i convèncer. Va dir que el règim venceria, però no convenceria; és a dir, que guanyaria la batalla de la por però perdria la batalla del consens. Segurament tenia tota la raó. Però el règim que en va sortir i que va aplicar aquesta aposta va durar quaranta anys. Com a mínim.

El poder té moltes maneres de fer por. Sempre és la seva capacitat de fer servir la força. Però hi ha algunes condicions d’aquest ús de la força especialment temibles. Una és la discrecionalitat: la possibilitat de fer servir aquesta força sense més explicacions que les pròpies necessitats i els propis capricis. No d’una manera raonada i d’aparença equitativa, sinó absolutament atzarosa i inexplicable. Perquè li dona la gana. Una segona és la impunitat: la certesa que aquest ús i abús de la força no serà ni jutjat ni castigat, perquè ningú no jutja el poder, o en tot cas es jutja i s’absol ell mateix, en un laberint fet a mida dels seus interessos. Una tercera és la manca de límits: un poder fa més por quan se sap que età disposat a tot, que no reconeix límit polític ni moral, més enllà de la seva pròpia conveniència. I una quarta —n’hi hauria moltes més, segurament, però ho aturarem aquí— seria el silenci, l’omertà: la capacitat d’invisibilitzar les seves pròpies accions, de produir el silenci al seu voltant, i de fer veure que no passa el que passa. 

Segurament, dèiem, tots els poders, des de sempre, confien a la vegada en la seva capacitat de fer por i en la seva capacitat de generar consens, de convèncer. Però dèiem també que no tots els combinen en les mateixes proporcions. I hi ha, de sempre, i també en l’Estat modern, una variant: convèncer a uns per fer por a uns altres. Que fer por a una part dels seus ciutadans sigui precisament el que un poder fa servir per legitimar-se davant dels altres. Un poder a la mida dels uns, dels interessos dels uns —ideològics, de classe, territorials o tot a la vegada—, i que per tant obté totes les benediccions de part d’aquests uns, i que renuncia totalment a convèncer els altres, sinó que opta per fer-los por, per ser entre ells temut, sense aspirar ni tan sols a fer gestos per tal de ser estimat, o com a mínim acceptat.

S’ha dit moltes vegades que l’Estat espanyol actual —no parlem ja dels seus antecedents històrics— ha triat, davant d’un nombre molt considerable dels seus ciutadans, ser temut, renunciant a ser apreciat. La unitat de l’Estat, el seu poder, han descansat —davant d‘un nombre considerable de ciutadans, repartits per tot el territori, tot i que de manera desigual,— en la seva capacitat de fer servir la força per fer por. La força de la policia, dels tribunals, de tots els instruments coercitius de l’Estat, fins i tot la possibilitat consagrada constitucionalment de fer servir l’exèrcit, més que no pas la vocació de convèncer, de generar i ampliar consensos. Certament això ha fet que l’Estat sigui percebut com a propi, orgullosament, per una part dels ciutadans. Però per a molts d’altres, l’Estat fa por. Maquiavel deia que per mantenir el poder és millor ser estimat que ser temut, però que si no ets estimat has de buscar ser temut. L’Estat espanyol ha renunciat, davant de molts dels seus ciutadans, a la primera via i està des de fa temps només en la segona. 

En aquest context, l’aparició de notícies inquietants a Público sobre els vincles del CNI amb alguns dels terroristes que van fer els atemptats de Barcelona i Cambrils i l’espessa xarxa de silencis teixida al voltant d’aquestes informacions, ajuda a alimentar aquesta relació de por amb l’Estat. Si l’Estat fa por, tot això cau en el sac de la por, l’amplifica i la solidifica. Tot això vol dir les notícies que han sortit. Però vol dir també —i potser sobretot— la indiferència que les ha volgut ofegar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.