La nit de Sant Joan vaig tenir una mena de revelació. Bé, tampoc ens passéssim. El que va passar és que un seguit d’elements es van enllaçar per oferir-se’m d’una manera que no els havia vist mai abans. Els petards, per començar. No m’agraden ni m’agradaran mai. En sortir a fer un volt pel poble, les escenes habituals: colles de nanos amb bosses carregades de munició i que juguen a empaitar-se entre ells amb la pólvora i a fer com més terrabastall millor. Però és només això? Per primera vegada —fins ara devia baixar de l’hort— em vaig preguntar com és que era estentòria la majoria masculina dedicada a tirar petards. Per quina raó més d’un dels nois jugava —si és que se’n pot dir joc— a espantar les noies amb amenaces pirotècniques? Per què un adult, fent gala d’aquella camaraderia primària que no hi entén d’evolució de l’espècie, li deia a un amic que li ensenyés al fill què feia de jove i deposités un petard dins la paperera per rebentar-la? També em pregunto, per cert, per què cada any les papereres dels passejos de tants pobles s’han de canviar massivament pel caprici d’algú que vol complir la tradició d’esbotzar-les. La tradició. Aquí volia arribar. Els rols agafats i arrapats tant a la pell que ni ens n’adonem. Com que no m’agraden els petards mai m’havia fixat.
Perquè els detalls de l’altre dia, que òbviament compleixen la funció d’estampes i tampoc vol dir que a tots els homes els encantin els petards i a totes les dones els fastiguegin, els trobo indicatius d’una atmosfera que hem respirat sense adonar-nos-en. I que s’ha escolat fins a fer-nos viure Sant Joans diferents. I ara és impossible no fer-se preguntes i alhora mirar d’inscriure-les en el conjunt. No és del meu Sant Joan que vull parlar —ni del meu melic, un altre tema universal que mai passa de moda— sinó de per què allò que vaig veure em va estranyar per primera vegada.
Després, en una plaça, hi havia un concertet de nois joves fent de discjòqueis. Feien el tonto i feien el gallet i s’agradaven entre ells. Típic. Potser era la seva primera nit fent de nens grans davant de públic agraït. Algun d’ells acabaria lligant, aquella nit. I tornem-hi. Vaig pensar: per què em costa d’imaginar la mateixa escena amb noies a qui s’atorga la possibilitat de fer la gamberrada i fer el ximple com si fossin unes discjòqueis professionals? A qui es concedeix aquest permís i a qui no? Qui té el dret d’impressionar i qui ha de fer —perquè sempre s’ha fet així— de públic entregat i comprensiu que ha de riure les gràcies dels altres? (Entenent que aquest altres és de gènere masculí.) Fins quan dura el permís per fer-se els milhomes com quan rebentaven papereres? Fins a quin punt aquests rols ens travessen i ens condicionen? Per exemple, amb la volada de la ironia i d’un humor més o menys destraler... Per què quan una dona en gasta sembla que hagi d’esperar uns minuts fins que a l’interlocutor/a se li enfoqui l’òptica per poder continuar? Sort que en aquest país va existir la Mary Santpere i escriptores que van desplegar una ironia que alguns ni van clissar i que ara hi ha invents tan fabulofantàstics —diuen— com el Soterrani.
Tot això són impressions que em van passar pel cap aquella nit que apreciava els detalls de sempre d’una altra manera, com si el follet de la cançó del Sisa em fes de guia (com que és tradició recomanar llibres per l’estiu —per si fos aquesta l’època de l’any que sí que es llegeix desbocadament— faig una recomanació amb trampa: la d’estar atents a un llibre que sortirà al setembre amb tot de material interessantíssim de Sisa i tot el seu univers creatiu; au, perquè la lectura no s’acabi a l’estiu). Tornant on érem, amb el follet de la nit de Sant Joan que ens va agafar de bracet per assortir-nos de cerveses. Un cop ho vam haver fet, al meu company —vull dir la parella, no el follet— el va abordar un conegut seu del poble —vaig suposar que desconegut meu— que s’hi va posar a garlar animadament i em va donar l’esquena. Una esquena no gaire fornida ni ampla, per cert. Ell no va canviar de posició. Jo, tampoc. L’únic que després es va produir una malaurada ensopegada fortuïta que va fer que l’esquena no gaire fornida ni ampla li quedés esquitxada de cervesa.
No cal que patiu, però, que la nit va ser la mar d’agradable. Fer-se preguntes i fer festa no està renyit. Al contrari, amb aquesta fórmula els connectors neuronals s’estimulen d’allò més. Després vam anar a ballar a una plaça, vaig parlar de futbol amb un parell d’homes que ja saben que no em poden vacil·lar parlant de futbol —érem dos a un contra el fitxatge de Neymar i contra el soci tribuner. I tornant a casa, al passeig només hi quedava la remor dels últims retardats —que anaven tard— escampant els darrers petards, tota l’estesa d’escombraries que deixa la broma i un parell de papereres destrossades. La de davant de casa aquesta vegada es va salvar.
