Us parlaré avui d’una iniciativa que molt probablement no hauria conegut en circumstàncies, diguem-ne, normals. La meva lectura col·laborativa amb els companys de l’Aixeta em porta a donar a conèixer la tasca que realitza aquesta plataforma de micromecenatge continu on es connecten creadors amb el seu públic. Us explico: els creadors obren una pàgina a l’Aixeta (www.aixeta.cat) per compartir els seus continguts —contes, poemes, cançons, guions, sèries, còmics, dibuixos, opinions i més— i els posen a l’abast dels seguidors que s’hi hagin subscrit. Les subscripcions són molt accessibles (estem parlant de 2€ al mes) però, en el seu conjunt, actuen a manera de finançament estable que permet al creador concentrar la seva energia en l’acció artística.
El cas és que els amics de l’Aixeta, liderats per l’escriptora de llibres informàtics i activista Liz Castro, m’han demanat de col·laborar en una lectura que versa sobre com les mobilitzacions massives queden fora dels models establerts pels grups alinskistes i els membres que signen les principals campanyes polítiques. Un fet que, sovint, és percebut amb desconfiança i recel per aquells que volen controlar discursivament el debat polític. Tot plegat enllaça amb la idea motriu, la que ha inspirat la creació d’aquesta plataforma que actua també en l’àmbit cultural i ideològic dels Països Catalans. De fet, l’Aixeta s’inspira en el Patreon, una plataforma nordamericana que aprofita la tecnologia per connectar la gent així com per crear i donar suport a la creació artística i d’aquesta manera enfortir la democràcia.
M’ho heu sentit a dir reiteradament... La cultura ens fa més lliures, ens fa més madurs, com a societat —per tant, des d’un punt de vista col·lectiu. És a partir d’aquest concepte que treballen iniciatives com les de l’Aixeta, creada amb una aportació inicial privada de la seva fundadora però que té per objectiu poder-se autogestionar. Amb aquesta voluntat, la plataforma reté un 5% dels diners que recapta cada creador/a. I és per tot plegat que us convido a conèixer-la i a sumar-vos-hi.
De fet, és una iniciativa que he volgut posar en valor en uns moments de cert desconcert de la ciutadania, en unes setmanes que novament se’ns presenten (a l’opinió pública i per part de l’opinió publicada) com a clau amb relació al futur de Catalunya —derivat del futur que enceti l’Estat espanyol. La pregunta és... Què farem, la societat civil? Com actuarem, davant d’una nova etapa que tot just comença i que planteja des de governs en solitari a governs de coalició, governs amb major o menor perspectiva i compromís democràtic, amb major o menor sentit d’Estat (aquell que cal en moments de gravetat extrema com l’actual, amb una sentència temuda, per terrible, per dictar amb relació al procés, amb procediments judicials oberts arreu i contra tot tipus de perfils, amb un debat crucial sobre la salut democràctica de les institucions europees congelat per les vacances, un debat que posa en joc la capacitat de representació d’aquestes mateixes institucions de la voluntat de la ciutadania expressada lliurement i democràtica a les urnes...).
“La gent”, així, en abstracte, demana unitat (d’estratègia almenys). Ho sabem perquè ho escoltem, ho llegim, ho cridem en les nostres places i carrers. Encara avui, sí. Pràcticament dos anys després que culminés aquella tardor “calenta”. Aquesta unitat que reclamem és hereva de l’esperit d’autoorganització que va facilitar, més ben dit, que va permetre la celebració de l’1 d’octubre. Reforcem, doncs, en aquest context una determinada manera de fer les coses que apel·li al treball en xarxa, a l’autogestió, a l’optimització de recursos, al fet de vèncer les barreres físiques (de les quals se’n desprenen d’altres d’ideològiques). Només així, n’estic segur, serà possible materialitzar aquest “Ho tornarem a fer”. Aquesta vegada diferent. Aquesta vegada millor.
