Bitllets de cent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ja fa sis anys que vaig publicar un llibre titulat Ministeri d’Incultura: Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional. En aquell treball que va publicar Acontravent, l’editorial de l’actual president de la Generalitat, hi exposava la necessitat que té la catalanitat d’ocupar els registres més baixos de la producció cultural. Hi deia, i ho continuo mantenint, que és una anomalia que siguem capaços de produir novel·les, poesia, teatre i tot tipus d’obres per a saberuts i erudits, però que siguem invisibles en les misèries de la televisió porqueria, les xafarderies de la premsa del cor i els espasmes la música comercial discotequera. En la ronda de presentacions lligada a la publicació de l’assaig recordo algunes reaccions airades que eren una mescla de superioritat moral i bona fe: “això –aquestes merdes, volien dir- els catalans no ho fem ni ens agrada”. 

El que intentava explicar, de vegades sense èxit davant la inflexibilitat de tals objeccions, és que el punt de partida d’aquesta negació ja és erroni. No només els catalans sí que ho fem, perquè tenim tota una indústria especialitzada en la producció televisiva i musical, sinó que els catalans també ho consumim en unes proporcions molt semblants a les de qualsevol societat occidental –algunes d’elles més cultes, riques lliures, desvetllades i felices- i així ho indiquen totes les estadístiques. Segurament els catalans que no ho fan són els que van a la presentació d’un llibre, això sí: meravellosa minoria, que diu l’eslògan de l’Espanyol, un equip que no destaca pels seus triomfs però sí per la passió dels seus seguidors. 

A més, al llarg d’aquests sis anys s’han anat intensificant altres fenòmens culturals vinculats amb internet i les xarxes socials i s’hi reprodueixen uns patrons similars. En aquest mateix setmanari hi vaig publicar un article en el qual hi parlava de les penúries de la llengua catalana en el camp dels youtubers i els influencers, i hi relatava com molts dels creadors catalans en aquesta matèria, que poden arribar a tenir una repercussió mundial, ho fan prescindint dels seus orígens i del seu idioma. 

El que vull venir a dir és que el fet que no existeixi una cultura de baixa estofa en català i amb referents catalans no és pas la virtut d’un poble tocat pels déus de la saviesa, sinó que és el defecte d’una cultura minoritzada entre els impulsos uniformitzadors dels estats i les pulsions homogeneïtzadores dels mercats. Amb el temps, poc a poc s’ha anat prenent consciència sobre aquestes mancances i se n’han publicat articles als diaris, se n’han fet documentals a TV3 i han sortit campanyes de la Plataforma per la Llengua. El diagnòstic tot just comença a ser compartit mentre una gran part del jovent català viu sense ni un sol referent mediàtic que comparteixi públicament el seu idioma. 

Quan els famosos i els guapos parlen en una altra llengua, allò més normal és que acabis per associar aquella llengua amb l’èxit. No ens pertoca a nosaltres entrar a avaluar els valors sobre els quals es fonamenta la percepció de triomf i de fama que pot tenir la jovenalla, no és això. En aquest sentit, que la Rosalia canti als rellotges Audemars Piguet plens de diamants i al descontrol monetari podria arribar-nos a semblar frívol i xavacà, d’acord. Però és que al nostre país, com a qualsevol altre indret del món, no tota la mainada aspira a ser kumbaià, rata de biblioteca o monjo de Montserrat. Ni tan sols la majoria. Aquí també hi ha vici, superficialitat i tota mena de mals hàbits, que potser la setmana dels tres dijous s’eradicaran amb educació i formació, però segur que no ho aturarem a base de diglòssia. 

Deixant-nos de moralismes, només podem fer que celebrar l’aparició del single de Rosalia i no ens pot semblar una exageració quan Jordi Cuixart diu que “és el millor que li ha passat a la llengua catalana en molt de temps”. No pas perquè pugui aconseguir que d’individus d’arreu del món sàpiguen de l’existència d’una llengua que ignoraven, sinó perquè fa evident que es pot aspirar a la fama mundial, a la modernitat i als “bitllets de cent” sense amagar que ets de Sant Esteve Sesrovires

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).