L’agenda de na Jenn Díaz

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Doncs es veu que na Jenn Díaz acaba de descobrir que les relacions –humanes, interpersonals, públiques, privades, íntimes, institucionals, diplomàtiques, laborals, etc.– són molt útils, fins i tot importants, a l’hora d’aconseguir els objectius –professionals, personals, polítics...– que hom es proposa. Vaja, que parlant la gent s’entén. Una mica tard, venint d’algú que teòricament ja fa més d’un any que es dedica professionalment a l’alta política, però, com bé diuen al meu poble, més val tard que mai. 

La pena, tanmateix, és que el seu article traspua un lleuger ressentiment o rancúnia envers els homes, a qui acusa d’haver-se adonat abans que ella de la importància d’aquestes relacions que sobrepassen les estrictament formals i planificades. La tesi de la diputada d’ERC és que, fins avui, només els homes ens hem dedicat a fer cafès, copes i àpats entre nosaltres, més enllà de les reunions oficials que tinguem establertes, i que això és el que ens ha permès d’establir una mena de xarxa informal de complicitats, útil per conspirar i aconseguir els nostres propòsits de tot tipus –i arraconar les dones, que no ho diu directament però s’infereix–. 

Per si no n’hi havia prou, ahir vam saber que na Jenn Díaz no n’és pas l’única dona que ho veu així. Un cop publicat l’article, la seva col·lega a l’Ajuntament de Barcelona, n’Elisenda Alamany, ràpidament el va compartir a les xarxes, per mostrar-ne l’acord més absolut. A mi em sembla que en aquest cas el problema no és ben bé de gènere. Bé, sí, sí que és de gènere però no pas del gènere que tothom s’imagina –masculí i femení–, sinó, més aviat, del tipus de gènere polític que ocupa les nostres institucions públiques. Amb tot el respecte i carinyu institucional, no deixa de sorprendre’m que algú que es presenta a unes llistes electorals amb el desig d’ésser elegida diputada al Parlament de Catalunya, no vingui ja de casa amb aquesta lliçó apresa. En aquest sentit, em demano si fóra possible que un dia algú m’expliqués quina mena de procés de selecció fan servir els partits polítics a l’hora de triar candidats.  

Tornant a l’afer que ens ocupa, però, el cert és que és del tot evident que, si en algun àmbit de la nostra societat esdevenen especialment importants els moments de diàleg i interacció amb els altres, més enllà dels estrictament previstos i establerts, és, precisament, en l’àmbit polític. La política és, de fet, l’art de teixir i sumar complicitats a favor dels teus interessos. I aquestes complicitats, com tothom pot imaginar-se, només es poden generar de manera sòlida des de les relacions de confiança, és a dir, més enllà d’una sala de reunions, en general, buròcrates i avorrides. 

No sé si servirà perquè na Jenn Díaz pugui dormir una mica més tranquil·la avui, però em veig obligat a precisar-li que, a diferència del que creu, són abundants els homes del gènere inútil en aquest terreny de les relacions interpersonals. Es compten a cabassos els mascles que, com bé diu la diputada en el seu article referint-se a les dones, quan acaben les obligacions diàries més urgents se’n van ràpid cap a casa sense interactuar amb ningú que no sigui estrictament de l’àmbit familiar o del lleure. Alguns perquè, com na Jenn Díaz fins fa quatre dies, no s’han adonat encara de la importància d’aquestes relacions. D’altres, senzillament, perquè no tenen tampoc gaires aspiracions vitals o professionals, ni s’han planifcat grans reptes en aquesta vida, de manera que s’estimen més d’escarxofar-se al sofà en acabar la jornada. 

Per contra, sí que voldria aprofitar per informar la nostra diputada que, en cas que li interessi, tinc el plaer de disposar d’una agenda plena de noms de dones, tant en l’àmbit de la política com de fora, que ja fa temps que són veritables expertes de les relacions interpersonals, i saben explotar-les d’allò més bé a fi d’afavorir llurs interessos –que és, exactament, tot sigui dit de passada, el que també miro de fer jo sense cap mena de mania–. Tal com sembla que a partir d’ara farà també ella, fa força temps que servidor queda “amb dones que admiro, de les quals aprenc, i no ho anomeno reunió i no necessito despatxar res en concret amb elles per provocar la trobada”. Això sí, l’única diferència entre l’il·lustre diputada i jo és que, en el meu cas, miro de fer-ho tant amb dones com amb homes, atès que, en aquestes trobades informals –com en diu Díaz–, el gènere que de debò m’importa és, bàsicament, l’humà. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.