Sempre ens quedarà el Club de Tennis

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’Audiència de València ha arxivat de forma definitiva la causa oberta contra l’ex president valencià, Francisco Camps, per irregularitats en el circuit ruïnós de Fórmula 1, un d’aquells deliris megalòmans que van dur el País Valencià a la bancarrota. Tres magistrades han considerat que els presumptes delictes de prevaricació han prescrit i que la malversació de diners públics no s’ha pogut acreditar, per la qual cosa exoneren Camps sense cap possibilitat de recurs.

La “justícia”, doncs, sembla considerar que un president que va repetir fins a la nàusea que el circuit no costaria ni un euro als valencians i que, finalment, va deixar una càrrega de més de 300 milions que encara estem pagant, no ha comés cap delicte. Tampoc pel fet que algunes empreses treballaren ja en el disseny del circuit -abandonat i sense ús des de fa ja set anys- abans que se’ls adjudicaren els projectes. Com si ja saberen que... Ens hi entenem, oi?

Camps, per tant, s’escapa de la condemna com ho va fer fa uns anys pels tres famosos vestits del ‘cas Gürtel’ i, com aleshores, aprofita la tebiesa del sistema judicial amb la corrupció per a traure pit i tornar a recordar que no hi ha hagut cap líder com ell en el món occidental. El problema de Camps, però, és que confon una victòria judicial in extremis, emparant-se en defectes de forma i subterfugis legals més que en sentències fermes d’innocència, amb una neteja del seu nom que ni s’ha produït, ni es produirà mai.

I és que, senyor Camps, per dir-ho a l’estil Casablanca, sempre ens quedarà el Club de Tennis, aquell on algun heroi anònim va deixar-li un excrement humà davant de les seues pertinences com a metàfora brillant i gràfica de la seua gestió al capdavant de la Generalitat i del record que ha deixat com a màxima autoritat del País Valencià.

“Crec que és el començament d’una gran amistat”, s’assenyalava a la pel·lícula de Michael Curtiz, i això mateix hagué de pensar Camps al llarg de la seua vida. Corria l’any 2005 quan Francisco Camps ho controlava tot junt a Gerardo Camps i Esteban González Pons; eren tres antics companyons de trifulgues juvenils que, alletats en la mamella de les Noves Generacions del PP, havien crescut fins a dominar el partit -després de laminar el zaplanisme- i les institucions, on ocupaven els càrrecs de president de la Generalitat, conseller d’Economia i portaveu del Consell.

“Camps i jo som dos tipus divertits que arribem i desmuntem l’entramat”, assegurava González Pons en una entrevista que provoca vergonya aliena al desaparegut diari Qué!, on cal suposar que l’entramat era l’època de Zaplana. El que no deia és que “els tipus divertits” n’estaven preparant un de pitjor.

L’entrevista, impossible de trobar avui dia tot i que alguns friquis ens la vam quedar per si de cas, deixa algunes perles que, vistes amb perspectiva, freguen el sainet. Pons, la mà dreta de Camps, evidenciant una ceguesa política incapaç de vaticinar la crisi que vindria tres anys després, sentenciava: “No se li ha de dir a l’empresari que fabrique tèxtil, moble o sabatilles, sinó que es clave en l’oci”. Tot un profeta.

Pons, qui deia que va aprendre a governar “jugant als SIMS”, un videojoc que “t’atrapa si et corromps”, va ser el més intel·ligent dels tres i va fugir a Madrid, primer, i a Brussel·les, després, mentre Camps seguia creient-se triat per Déu per a convertir el País Valencià en el nou paradís terrenal, en la Califòrnia d’Europa, en un Marina d’Or ciudad de vacaciones gegant i inesgotable. I va canviar d’amics. I arribaren ‘el Bigotes’, amb els seus amiguito del alma i els te quiero un huevo, i Ricardo Costa i els 200 grams de caviar, i els negocis de Cotino, etcètera, etcètera.

El mateix dia que es va conèixer l’arxiu de la causa de la Fórmula 1, Camps va donar-se pressa en assenyalar que, des que ell va deixar la Presidència de la Generalitat, “ja no hi ha hagut un govern com Déu mana” (suposem que hi inclou també el del PP amb Alberto Fabra). Va carregar les tintes contra Ximo Puig i, fins i tot, va demanar-ne la dimissió, tot carregant també contra la vicepresidenta Mónica Oltra.

És evident que Camps no té vergonya o té un problema de memòria selectiva que li impedeix recordar el descrèdit, la ruïna, la mala premsa i el ridícul general en què va afonar la Generalitat i el País Valencià. Per tant, i per molta sentència que l’exonere amb tripijocs legals, cal tirar de Casablanca i recordar-li al gran líder occidental que “sempre ens quedarà el Club de Tennis”. I, si no s’ho creu, que observe amb deteniment el regalet escatològic que li van fer. “Toca-la una altra vegada, Camps”, i seràs conscient de la realitat del teu llegat: una simple, bruta, eloqüent, fastigosa i pudenta merda.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio