Entre metges i ‘aldeanos’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Botànic II “és un projecte per a tota la Comunitat Valenciana, per a aquells que parlen en castellà i per a aquells que ho fan en valencià”. Paraula de Ximo Puig, president valencià, al castell de Santa Bàrbara d’Alacant. Es tracta d’una idea que, a més, qualla perfectament amb l’Estatut d’Autonomia que, en el seu article 6.3, assenyala: “La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües —castellà i valencià—, i adoptarà les mesures necessàries per a assegurar-ne el coneixement”.

El Botànic I, de fet, ja ens va sorprendre amb aquella campanya tan bufona del “Sempre teua” (encara tinc una xapeta de l’invent per casa i una samarreta que no em puc posar perquè em para massa estreta), una iniciativa per promoure l’ús “de la llengua”. S’entén, és clar, que “la llengua” és el valencià —també dit, Mare de Déu!, català en algunes contrades—, ja que la mateixa explicació de la campanya assenyala que “la Generalitat té el deure estatutari de protegir i recuperar el valencià, així com de garantir-ne l’ús normal”. Aplaudiments, ovacions i confeti. Un text preciós i emocionant. Gairebé tan bonic com el poemet que acompanya la iniciativa: “Construiré mil ponts mil vegades”, i tal i tal. Llagrimeta als ulls.

En tots dos casos, tant l’Estatut com la campanyeta parlen de garantir-ne “l’ús normal”. Ho torne a repetir en majúscula, per si de cas: ús normal. Però... què coi és l’ús normal d’una llengua? Vet ací el quid de la qüestió.

Quan la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, no té cap problema a assumir el discurs de la dreta espanyolista i assenyalar sense enrojolar-se que “entre una bona atenció sanitària i exigir el títol de valencià cal garantir la salut del ciutadà”, està fent tot just el contrari a garantir un “ús normal” del valencià. La frase, perversa i perfectament atribuïble a Isabel Bonig, Toni Cantó o qualsevol diputat ultra de Vox, assenyala el valencià com un entrebanc, un problema o quelcom incompatible amb tenir el millor personal sanitari. Estigmatitza el català, al capdavall, com una anormalitat.

Amb aquesta lògica, s’entén millor que els governs botànics ajornen sine die la norma que ha d’exigir als funcionaris públics els coneixements mínims de les dues llengües cooficials i que, per tant, ha de garantir els drets lingüístics de tots els valencians. “Aquells que parlen castellà i els que ho fan en valencià”, com diu Puig. Ara bé, segons l’òptica de Bravo, només cal garantir els drets lingüístics dels castellanoparlants —no m’imagine un metge a Benidorm que només parle anglès, o noruec a l’Alfàs del Pi, o algun catalanoparlant del Rosselló exercint al País Valencià sense saber espanyol— perquè, si garantim els drets dels catalanoparlants, podríem estar rebaixant la qualitat de la sanitat. Increïble.

Aquestes declaracions de Bravo, per cert, es van produir en una entrevista a un d’aquells diaris que, quan escriuen d’educació, s’entesten a parlar de “la imposició del valencià” a les escoles. Perquè, com tot el món sap, el castellà o l’anglès s’ensenyen i s’aprenen; la nostra llengua, en canvi, s’imposa i és impossible d’aprendre, fins i tot, encara que tingues la carrera de Medicina.

L’ús normal del català, per tant, malgrat el que diga “Sempre teua”, queda descartat al món sanitari. “Hi ha moments que em parles poc, o em calles”, deia també la poesia de la campanya, “encara que no m’escoltes, o que fins i tot arribes a oblidar-me, no m’importa”. Com a profecia autocomplerta del Botànic, simplement, impagable.

El Botànic I va bandejar la qüestió de la llengua perquè no tocava —mai no toca, pel que sembla— i perquè no volien que els acusaren de ser els quatre catalanistes de sempre (cosa que, d’altra banda i com era previsible, la dreta ha fet igualment). El Botànic II, en canvi, ha inclòs tímidament i de manera inconcreta una referència a una hipotètica llei per garantir la igualtat lingüística però, a l’hora de la veritat, la consellera Bravo marca un nou camí de renúncies i d’assumir el discurs espanyolista.

De moment, quatre anys després del Botànic I, dos anys després del Sempre teua i unes setmanes després del Botànic II, ni requisit lingüístic per a funcionaris, ni plurilingüisme com toca a les escoles, ni reciprocitat amb TV3 o IB3 i, com a gran fita, un À Punt qüestionat permanentment i ofegat pressupostàriament. I, com a cirereta del pastís, el nomenament de l’exdiputada de Ciutadans, Carolina Punset, la que diu que el valencià és un retorn “a la aldea”, com a assessora de Ximo Puig.

Sempre teua, sí... Amb molt de sentiment i molta poesia sobre construir ponts, floretes i moixigangues. Però a casa i sense fer soroll. No siga que quedem com uns aldeanos quan anem a cal metge.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio