El Doctor Music Festival i les polítiques culturals

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de tres anys anunciant el seu retorn per terra, mar i aire, amb centenars de falques de ràdirecordant-nos l’arribada “del festival més gran del sud d’Europa”, l’organització de la mítica trobada campestre dels 90, el Doctor Music Festival, ha decidit d’anul·lar l’edició que havia de celebrar-se a Montmeló d’aquí un mes. El motiu? Que no havien venut prou entrades, diuen, a causa d’haver-se vist obligats a moure la ubicació del festival del Pallars a Montmeló, després que l’Agència Catalana de l’Aigua els hagués denegat l’autorització de realitzar-lo al prat pirinenc on s’havia previst inicialment, pel risc que suposava de muntar tot aquell gegant en una zona inundable. 

Un fracàs sempre ha de servir d’aprenentatge, individual i col·lectiu. En aquest cas, el fracàs de l’operació retorn ideada per la productora d’en Neo Sala i companyia hauria d’ésser un pretext excel·lent per reflexionar sobre les polítiques culturals que duem a terme al nostre país governi qui governi, tant en l’àmbit públic com en el privat. Tant la sensació intuïtiva com les xifres de què disposo em fan pensar que són encara massa pocs els dirigents polítics que conceben la cultura com l’arma cabdal per bastir les hegemonies polítiques que li calen al nostre país. És a dir, avui, amb les dades a la mà, podem afirmar que les polítiques culturals de les nostres administracions públiques –tant al Principat, com al País Valencià o a les Illes; tant les autonòmiques com les municipals– es divideixen en dos grups. D’una banda, aquelles que serveixen per saciar els vicis d’una petitíssima part de la societat, una elit que desitja disposar d’uns luxes culturals pagats per la resta dels ciutadans a través dels impostos.

Sovint, aquestes polítiques també es justifiquen per, teòricament, atraure turistes i d’altres visitants estrangers, tot i que aquesta mena de clientela no aporti pràcticament ni un euro a les arques públiques i tot i que, en tot cas, si aquest fos el motiu que justifiqués aquesta mena de polítiques, aleshores potser haurien de sortir del pressupost de Turisme i no pas del de Cultura. En aquest primer apartat de polítiques, doncs, hi trobaríem equipaments i propostes com el Gran Teatre del Liceu –amb 22 milions i mig d’euros anuals de subvencions diverses, que paguem entre tots nosaltres– o el MACBA, un museu amb pràcticament 90 treballadors, més de 10 milions d’euros anuals de pressupost, i que el 2017 no va arribar ni als 800 visitants diaris de mitjana, segons les dades del mateix Ajuntament de Barcelona. De l’altra, amb el pressupost restant, les administracions públiques es dediquen a oferir una mica de pa i circ per a les classes mitjanes, és a dir, una programació d’entreteniment i aparentment diversa, que permet de cobrir la vergonya que suposa la constatació d’on realment va abocat la majoria del pressupost públic cultural. 

Són molts pocs, doncs, els convençuts que les polítiques culturals han d’esdevenir una veritable eina d’inclusió i cohesió socials, que permeti realment d’instaurar un imaginari col·lectiu compartit de Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer, passant pel barri més desafavorit de l’àrea metropolitana de torn fins al poble més recòndit de la ruralia. De fet, són molt pocs el que entenguin la cultura com una política social més. Per exemple, i seguint el fil dels macrofestivals, no puc evitar de demanar-me si el futur cultural de la nostra societat ha de continuar passant per monstres que concentren 200.000 individus en un mateix espai saltant i ballant i que en la major part dels casos han pagat més de 200 € per fer-ho.

Realment, quin interès artístic o intel·lectual pot tenir una activitat com aquesta, més enllà de l’estudi antropològic d’analitzar el comportament pretesament humà dels altres 199.999 assistents del nostre voltant? Algú pot veritablement considerar que un concert amb 50.000 persones davant nostre és una activitat cultural i, en cas afirmatiu, de qualitat? Per a mi, el requisit fonamental de qualsevol activitat que es vulgui cultural és que ens faci bellugar les neurones, el cervell: que ens faci pensar. Si a més ens fa bellugar l’esquelet, tot això que haurem guanyat. Però, les neurones, és indispensable. En aquest sentit, em sap greu si decebo algú però puc afirmar sense embuts que no he pogut assistir mai a cap macroconcert que pogués ésser catalogat de cultura entre d’altres motius perquè en aquests auditoris multitudinaris l’espectacle és incapaç d’oferir els matisos, les subtilitats o els detalls indispensables de qualsevol proposta que es vulgui mínimament artística.

En resum, que és com comparar un vestit de sastre amb una samarreta del Primark. Però, a més d’això, em demano si els diners públics els hem d’invertir en aquesta mena d’activitats, més que no pas a garantir l’accés a la nostra cultura als nostres conciutadans de barris i ciutats senceres que viuen completament allunyats del nostre univers simbòlic. Algú ha fet la prova d’enquestar els habitants de Vallbona, un barri triat a l’atzar de la realitat metropolitana barcelonina, i demanar-los quin ha estat el darrer llibre en català que han llegit? O, encara més cru, quin ha estat el darrer llibre que han llegit? 

L’octubre del 2017 vam fracassar com a país i la raó és, precisament, cultural. Si realment un dia ho tornarem a fer, és urgent que les polítiques culturals del nostre país canviïn: passar de gastar-nos els calerons dels pobres per satisfer les panxes dels quatre rics, a invertir el capital col·lectiu en aquelles zones i població que més ho necessita. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.