El Botànic 2 i la gestió de la complexitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquests dies de negociacions frenètiques per a la construcció del nou govern valencià resultava sorprenent la magnificació mediàtica d’un estira i arronsa que, vist des de fora i amb  perspectiva, anava recorrent totes les fases previsibles, fins i tot la de l’aparent punt crític de trencament. Perquè es tractava de quadrar l’entrada en el Consell de dues forces més, de revisar nous equilibris interns i externs després de les eleccions i de bastir un organigrama que responguera a totes les tensions en joc, que no eren poques.

El final de la pel·lícula ja estava escrit. Per això van envellir tan ràpid les portades alarmistes de dimecres, perquè se sabia que en el darrer moment es trobaria la solució al sudoku, al primer obstacle de la gestió de la pluralitat, un dels principals reptes del Botànic 2. I en contra del corrent general, una Generalitat amb menys conselleries, reduïda si haguera estat possible a la mínima expressió de vuit o nou carteres, no seria sinònim de millor gestió. Tampoc augmentar les que finalment hi ha sobre el tauler.

La societat valenciana del 2019, com totes les societats del planeta, té al davant una agenda enverinada. D’una banda, ha de gestionar el model econòmic del futur, en el qual la investigació i el paper de les universitats és clau. En aquest sentit, la creació d’una nova conselleria té sentit, sempre que servisca per dotar de recursos tots els agents que fan avançar cap a un nou model econòmic, i no un departament decoratiu. 

Això, al mateix temps que es tracta de posar ordre i garantir la sostenibilitat de les activitats ja existents, algunes tan significatives com turisme o agricultura, una activitat, aquesta darrera, de nou assignada a la Conselleria de Medi Ambient, una inefable persistència en l’error d’aglutinar espais moltes vegades antagònics. Potser una Conselleria d’Economia forta, a la qual hi ha associats els sectors productius, hauria d’haver-se encarregat de l’agricultura i el turisme, integrada capritxosament en l’organigrama de presidència. 

Relacionat amb l’anterior, la dispersió de competències mediambientals, fruit de les aspiracions d’uns i d’altres, és un dels punts més febles del nou consell. Hauria calgut una conselleria forta i centralitzada per afrontar el repte del canvi climàtic, els nous models energètics i el control ordenat del territori, circumstància que provoca el pànic en les files socialistes per la denegació de permisos a determinats projectes emblemàtics que, en molts casos, formen part d’un model caduc i periclitat. Tot i tenir rang de vicepresidència, la nova conselleria d’habitatge i coordinació mediambiental és una clara redundància: el pastís estarà repartit entre les carteres de Medi Ambient i Urbanisme i Obres Públiques. Ben mirat, des de l’ecologisme hi ha qui aposta per associar la transició ecològica a la Conselleria d’Economia, en la línia del que s’ha fet a l’Estat.

La nova Conselleria de Qualitat Democràtica i Transparència, amb competències de memòria històrica, és continuista respecte del període anterior, té el seu sentit si manté el seu paper com a policia d’assumptes interns, però podria haver estat la vicepresidència de Rubén Martínez Dalmau, tot i que això obria un difícil meló al voltant de quin departament assignar a l'Esquerra Unida de Rosa Pérez.

D’altra banda, el departament d’Hisenda és bàsic, més encara amb el finançament pendent d’un fil, mentre que Sanitat i Justícia i Administracions públiques requereixen indubtablement conselleries pròpies. La primera, per raons òbvies que no cal explicar. La segona, per tot el que hi ha pendent pel que fa a la modernització del sistema judicial i posar medis en qüestions com la violència de gènere, en col·laboració amb el departament de polítiques inclusives i igualtat que tornarà a dirigir la vicepresidenta primera, Mónica Oltra, qui no ha renunciat a continuar al capdavant malgrat l’evident desgast en qüestions com els centres de menors.

No es tractava d’aprimar perquè sí, sinó de construir un organigrama racional i lògic per donar resposta a un món carregat de complexitat i reptes

Finalment, Vicent Marzà continuarà al front d’una conselleria monstre: cedeix universitats, però educació i cultura continuen associades. Les demandes del sector cultural, un motor de modernització i articulació social de primer ordre, no seran ateses. Els equilibris del nou Consell i no augmentar el número de conselleries tenen a veure, per no alarmar a una opinió pública sensibilitzada per la proliferació de càrrecs públics. No era una qüestió numèrica, amb tot. No es tractava d’aprimar perquè sí, sinó de construir un organigrama racional i lògic per donar resposta a un món carregat de complexitat i reptes. La qual cosa, ben mirat, es podria haver aconseguit amb el mateix número de conselleries, pam dalt o pam baix.

Amb el que s’ha fet, no sols caldrà gestionar la pluralitat. El nou govern haurà de gestionar la complexitat amb una estructura en alguns punts confusa i innecessàriament complexa. Procliu al xoc competencial. Treball a dojo per als desactivadors de mines d’uns i d’altres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.