No tocar a Mallorca

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La negociació del Botànic II hauria estat una inspiració per als mestres del sainet valencià. Hom podria imaginar-se Bernat i Baldoví descrivint la pluja a bots i barrals sobre el Palau de la Generalitat com a càstig diví pel furor negociador dels dirigents botànics, o Eduard Escalante convertint Puig, Oltra i Martínez Dalmau en les tres chiques del entresuelo, tan exigents i interessades a l’hora de buscar marit que, al final, sempre es quedaven amb un pam de nas.

El xou del Botànic II, però, fa dies que no té gens de gràcia. Mentre escric, després de tot un cap de setmana de negociacions maratonianes, encara no hi ha un pacte tancat malgrat que ningú no dubta que, al final, es posaran d’acord. Al capdavall, tot sembla un estira-i-arronsa enrojolant, on es va començar a discutir el què per passar al qui i acabarem pregant per saber el quan.

I, enmig del sarau, el rosari de declaracions habituals per pressionar els rivals. La cap visible de Compromís, Mónica Oltra, assegura que la formació valencianista ha estat l’única que ha anat a la taula de negociació amb “generositat”. Supose que Oltra es deu referir a la renúncia de Compromís a una de les seues conselleries en la legislatura anterior a canvi de ser ella l’única vicepresidenta del Consell. Se’n pot dir “generositat” o també “feblesa”, ja que Oltra sembla oblidar quan parla que els resultats electorals no han acompanyat ni les seues aspiracions ni els lemes de la coalició. “Presidenta” i “imparables”.

Com diuen en català insular, Oltra no toca a Mallorca, és a dir, diu disbarats quan parla com si Compromís no hagués perdut gran part de la seua força electoral, no s’hagués convertit en la quarta força política valenciana i no tingués deu escons menys que el PSPV, el gran guanyador entre les cendres del primer Botànic. Que sí, que consolidar el vot valencianista està molt bé, però vendre com a victòria allò que no ho és o creure’s les exageracions pròpies també té el risc de no saber ni per on et bufa el vent.

Salvar els mobles amb la victòria a València ciutat no impedeix que el capgirament ideològic amb què Oltra i companyia estan maquillant Compromís al seu gust faça figa de forma evident com més t’allunyes del cap i casal. Es va veure a les eleccions municipals valencianes, a les estatals i a les europees on, per cert, l’expressió “no tocar a Mallorca” pren una altra dimensió quan fa referència a Compromís.

Tot i tenir un candidat excel·lent com Jordi Sebastià, Compromís va separar-se radicalment de qualsevol formació amb una mínima relació amb Catalunya als comicis europeus. Ja sabeu, allò de Puigdemont, els àpats a Brussel·les, la inhibició davant la repressió del 155 i el discurs pseudoblaver de considerar que els valencians patim perquè els catalans no sé què... Així, Compromís va aliar-se amb tota una sèrie de partits on només la presència de Més els podia atorgar un cert atractiu en altres contrades dels Països Catalans.

L’efecte, però, ha estat el contrari. Sebastià va perdre l’escó perquè Compromís no sols no ha convençut els seus votants de la necessitat d’una veu valencianista a la UE —per fer-ho, has de tenir un discurs propi i no una xerrameca clònica a la progressia espanyola— sinó que tampoc va ser atractiu per als votants de Més. La formació nacionalista mallorquina va aconseguir gairebé 40.000 vots a les eleccions autonòmiques balears que, fins i tot, poden sumar-se als de Més per Menorca i Gent de Formentera; en total, set diputats. A les europees, en canvi, la coalició, de la mà de Compromís, només en va obtenir 12.500, a penes mil i escaig més que la llista de Carles Puigdemont i molt per sota d’Ara Repúbliques, encapçalada per ERC i Oriol Junqueras.

En el sainet del Botànic II, Compromís arriba tocat. Els agrade o no. I algú ho ha de dir vista l’eufòria per no se sap ben bé què. Li han lliurat en safata el poder municipal al PSPV, han perdut força a Madrid, han desaparegut a Europa i han de negociar el nou Govern valencià amb un suport electoral que s’acosta més al minvat Podem que al mateix PSPV. És per això que l’entrada dels podemites al Govern valencià afectarà per força Compromís en el repartiment de poltrones. És per això que Ximo Puig pensa ara que pot fer el que li rota. És per això que Mónica Oltra haurà d’empassar-s’ho tot plegat i no tocar a Mallorca per justificar-ho.

A Oltra, pot ser que li apanye ja la vicepresidència, ni que siga a costa de perdre força i algunes cadires pel camí. Però caldria que la militància valencianista es pregunte si no toca ja fer algun canvi d’estratègia. Perquè, com diuen també a les Illes, “qui va amb un coix, as cap de s’any ho són tots dos”. És clar que també poden seguir jugant a ser una esquerra espanyola valencianeta i seure a esperar una nova davallada d’ací a quatre anys.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio