Invisibilitzar l'home

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com que convindrem tots plegats que Maria Aurèlia Capmany va estar implicada en l’antifranquisme i en l’antifeixisme en el seu sentit més ampli (aquell que es mou entre la pràctica i la teoria, aquell que es mou, per dir-ho així, entre la participació a La Caputxinada del 66 i la lectura crítica d’una obra com la de Martin Heidegger) i que també va estar-ho, d’implicada, i de quina manera, en l’anàlisi i en la construcció del feminisme, estic convençuda que serem capaços de llegir amb serenitat (i sense cap unça de paranoia) unes afirmacions com aquestes: «amb tota justícia he de dir que he après l’ús de la raó de mans d’uns homes. Han estat els meus professors els qui m’han ensenyat a pensar. He après a parlar de la humanitat en tant que ésser humà, adaptant les meves facultats primàries a un ofici de pensament, netament masculí, no n’hi havia d’altre, i és en les nocions que ells m’han ensenyat: justícia, bé, dignitat, llibertat, autodeterminació, lliure albir, etc., etc., que fonamento el meu raonament».

En la mesura que sabem perfectament que Capmany s’està referint als anys de formació a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya (1932-1939), allà on l’específica condició de dona mai no li va plantejar cap limitació a l’hora de triar a què es volia dedicar i allà on ningú no li va inculcar que el seu sexe fos cap condicionant per a certes aptituds intel·lectuals; en la mesura que sabem que aquesta formació va ser la base d’una obra i d’una acció política damunt la qual sempre hi planaria la idea que «la llei de la gravitació universal, el binomi de Parmènides Ésser-Intel·ligència, no tenen sexe», avui llegirem aquest reconeixement a tots els professors (mascles) de Capmany sense estar legitimats a estampar-li cap mena d’acusació sobre una suposada actitud indulgent envers la supremacia violenta que els mascles han exercit al llarg de la història.

Dit això, avui la veu de Capmany es presenta com una veu feminista d’una lucidesa extrema. Que Capmany entengui el feminisme com una qüestió sobretot econòmica, com una qüestió de llibertat i de dignificació del treball, no li impedeix de centrar-se en tot de qüestions relacionades amb la cultura i amb l’educació, les quals, evidentment, tenen també un impacte directe en les condicions de vida de mitja humanitat.

En aquest sentit, destaca, per contundent i bonic, per transparent i rebel, la manera com llegeix la creació de la dona tant en la mitologia grega com en la Bíblia: en el moment en què la humanitat pren consciència del poder creador de vida de la dona ens és permès, diu, de suposar que «el mascle es va sentir frustrat» i que «l’impuls iniciat de tota una estructura social i ètica es troba en aquesta consciència de frustració». Davant d’això, «a l’home li cal expressar com sigui el seu poder per damunt d’aquest poder visible. Hi ha dues imatges que expressen aquesta consciència de frustració, l’una és grega, l’altra del Poble Escollit. La imatge grega ens presenta Atenea sortint del cap del seu pare. La imatge bíblica ens presenta Eva sortint de la [costella] d’Adam. Cap home no ha vist mai un home parint. Mai la seva mirada no ha pogut reproduir la imatge d’un nou ésser sorgint del cos d’un home. I precisament per això l’home inventa la imatge contrària, una imatge que repta la realitat. L’home ens ve a dir, a totes les dones de l’univers: vosaltres podeu parir fills, nosaltres vam parir la primera dona. Aquesta imatge reptadora és la negació del poder de la dona».

Que Capmany, per tant, entengui el feminisme com una qüestió que no només entra de ple en les reivindicacions obreres, sinó també en la manera de relacionar-se amb la tradició, explica perfectament el seu combat contra qualsevol mena d’essencialització sobre el que sigui i sobre la dona també. Aquest és l’avís de Capmany. Aquell avís que avui esdevé fonamental a l’hora de parlar d’exclusions. Aquell avís, que per no banalitzar les exclusions que hi ha hagut i que hi ha, ens exigeix de prendre la paraula en primera persona i, fins i tot, d’assumir privilegis, encara que aquets no siguin triats: no, ningú no m’has exclòs del món literari pel fet de ser dona (parlo de mi i parlo d’aquesta determinada exclusió). Sí, trobo que comença a haver-hi una quantitat d’actes conformats només per dones en els quals es corre el risc de presentar la feminitat d’una manera rabiosament exclusivista i d’una manera que podria acabar excloent diferents subjectes que es volen en relació amb la feminitat (trans, bis, gais, lèsbics, heteros indies, altres, tant és). Sí, des d’aquí m’oposo a la invisibilització que també pateixen els homes pel simple fet de ser homes. I poso un exemple, que m’implica, per tal que la cosa no quedi només en el terreny confortable del manifest: no he traduït El dolor de Duras, publicat per LaBreu Edicions, tota sola. L’hem traduït a quatre mans amb l’Arnau Pons. Vegi’s la ressenya que publica Imma Monsó el 6 de juny del 2019 a La Vanguàrdia. Sí, amb l’Arnau no només he après més francès, sinó també, i sobretot, que la lectura profunda és la lectura iconoclasta. No, la substitució de la mística del fal·lus per la mística de l’úter no és la nostra revolta. Sí, la nostra comparteix, què hi farem, la «repugnància [...] pels mites» de què parla Capmany, pels mites que Rodoreda esbudella a La mort i la primavera. A l’un, a l’altra i a l’altra, gràcies. I una abraçada al feminisme centrat en la fraternitat i sí, també en la individuació, de l’amic, far solitari, Marçal Font.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Blanca Llum Vidal
Blanca Llum Vidal

Poeta