La mala salut de ferro del règim

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Escric aquestes ratlles quan tot just es comença a parlar de pactes per constituir els nous ajuntaments. El moment polític ha canviat força respecte a les anteriors eleccions municipals el 2015. Llavors vam viure l’onada de canvi que venia de l’esquerra, que arrencava quatre anys abans amb el 15M (precisament en el marc de les municipals de 2011) i que s’havia intensificat amb les dues vagues generals de 2012, amb les protestes contra les retallades i amb l’emergència de Podemos, que a finals de 2014 les enquestes van arribar a situar com a primera formació a nivell estatal, amb un 27% d’intenció de vot. Alhora, el procés independentista català també estava accelerant i el 9N del 2014 havia suposat una important sacsejada al règim. Dins aquesta dinàmica del procés començava a créixer la simpatia per la CUP, un actor petit però influent, que precisament maldava per aglutinar les dues forces de canvi, la independentista i la del 15M.

El règim va ser a temps de desplegar alguns recursos per mitigar la crisi, especialment amb l’abdicació de Joan Carles I i també donant projecció mediàtica a Ciutadans, el “Podemos de dretes” que havia reclamat el banquer Oliu. Però l’onada va arribar prou forta a les municipals de 2015 i va provocar canvis en els governs de les Illes i del País Valencià, així com en les principals capitals: Palma, València i Barcelona, on perdia una CiU que tenia un peu dins el règim —com a alumna avantatjada en l’aplicació de les retallades—  i un peu en les dinàmiques de canvi —promovent el 9N.

Governs i ajuntaments del canvi han tingut moltes limitacions. En alguns casos els ha liderat o ha tingut un pes determinant el PSOE, cosa que ja de per si és una limitació claríssima. L’alternativa eren governs en minoria com el de Dolors Sabater a Badalona. En el cas de Colau, tant quan va mantenir govern amb el PSC com quan el va trencar, arran del 155, va restar en minoria al ple.

Per la seva banda, el procés independentista ha viscut una acceleració que l’ha portat a sacsejar el règim més que cap d’aquestes experiències de govern. El banquer Botín, mort el 2014, havia explicat als convidats a un dels seus últims sopars que el preocupaven Podemos i l’independentisme. La patronal del sector financer, precisament, va fer un excepcional comunicat en les vigílies de les eleccions del 27S de 2015, en el qual advertia del perill de la victòria independentista. I l’octubre de 2017 van ser les principals empreses de l’IBEX les que van liderar la guerra psicologicoeconòmica traslladant les seus socials fora de Catalunya. Un pla en què va tenir un paper principal el rei Felip VI, que també passarà a la posteritat per la compareixença d’aquell 3-O, posicionant-se políticament de manera excepcional, com a mesura necessària per frenar la declaració d’independència. Però la repressió, l’estrenyiment de files de la UE amb Espanya i les mateixes mancances de l’independentisme van fer que aquesta onada de canvi espetegués contra el mur, i que l’erosionés però sense esfondrar-lo.

I és així com hem arribat al 2019. Han irromput noves forces de canvi que han agafat un abast de masses, especialment el feminisme, i va camí de fer-ho l’ecologisme. Però el règim tampoc ha desaprofitat el temps i s’ha pogut regenerar a través del PSOE, deixant caure un PP corcat per la corrupció, un dels elements més desestabilitzadors de l’ordre polític. També hi ha ajudat que la situació econòmica no sigui aparentment tan crítica com en l’època àlgida de la crisi (el 2013 la taxa d’atur als Països Catalans se situava entre el 25% i el 28%). El PSOE, a més, es beneficien de l’efecte que Vox ha provocat en la dreta portant-la a posicionaments extremistes que mobilitzen els votants contraris. 

I les forces del canvi? L’onada de Podemos ha quedat molt debilitada precisament per un PSOE el qual van empènyer al poder amb la moció de censura. És probable que molts ajuntaments del canvi reformulin a favor del PSOE els pactes que aquest tenia amb forces d’esquerres. El risc és rebaixar encara més els continguts transformadors, com veiem quan Colau sembla prioritzar el PSOE a ERC acceptant els vots de Valls.

A Catalunya el PSOE també ha fet bons resultats però l’independentisme continua sent una escletxa gruixuda per al règim. ERC governarà en força ajuntaments, si bé l’altra cara és el debilitament de la CUP, ingredient fonamental per a les polítiques rupturistes, feministes i ecologistes. Hem après que el règim té una mala salut de ferro, que pot utilitzar la repressió sense gaires costos i que es regenera amb nous instruments. Però no podem acomodar-nos-hi. Els ajuntaments han de fer polítiques que lliguin els principals vectors de canvi, social i nacional, i no permetin la regeneració lampedusiana que encapçala el PSOE.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).