Eixamplar la base

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de fa un temps, l’independentisme català s’ha ficat com a objectiu eixamplar la seva base social. Ser més, en una paraula. Guanyar terrenys socials que no són seus, però que ho podrien ser. Ho trobo més que encertadíssim: imprescindible. Fer més grossa la taca d’oli. Però les taques d’oli s’eixamplen en totes direccions, no només en una. De vegades sembla que l’eixamplament de la base només es pugui fer en una direcció, intentant mossegar espai dels comuns o del socialisme. Es diu així que cal fer des de l’independentisme polítiques més intervencionistes, de més regulació i de més pressió fiscal, per avançar en la frontera esquerra del moviment, per atreure les classes populars. Fantàstic. Però, si realment es vol créixer en totes direccions, és igualment legítim pensar que s’haurien de fer també polítiques menys intervencionistes, menys reguladores i de menor pressió fiscal per créixer en els espais liberals i en les àmplies capes mitjanes del país. Eixamplar la base en tots els àmbits, no només en un.

Algú em dirà, segurament, que no és igual una cosa que l’altra, perquè hi ha molt més terreny a guanyar en la frontera esquerra que en la dreta. Potser sí. M’ho haurien de demostrar. No crec que les dades ho confirmin. Per exemple, una de les conquestes d’espai social que ha fet l’independentisme en els darrers mesos és el seu èxit en les eleccions a les Cambres de Comerç. I aquest creixement l’ha fet associat a una idea de més llibertat, de menys complicacions burocràtiques, d’una pressió fiscal menys omnipresent. Vull dir amb això que hi ha terreny a guanyar a més d’una banda, amb sectors socials diferents. I amb gestualitats i polítiques també diferents. Calen totes les seves cames per avançar. No crec que l’independentisme hagi de ser d’esquerres o no serà. Tampoc no crec que hagi de ser de dretes o no serà. El que crec és que no pot ser només d’esquerres ni només de dretes, per acabar triomfant. Que és suïcida lligar-lo amb una única mirada ideològica, amb una única política econòmica o amb una única política exterior possibles. L’independentisme o serà plural o no serà. O serà transversal o no serà.

Tot això seria relativament poc problemàtic si tots acceptéssim la transversalitat imprescindible de l’independentisme i la necessitat de créixer en totes direccions. Doncs que cadascú intenti créixer allà on pugui i tingui influència. I anem sumant. Cap problema. El problema comença quan una cosa nega l’altra i comença a haver-hi exclusions i invitacions a l’autoamputació. Quan es comença a vetar. I, per tant, quan s’opta per restar, d’entrada, en comptes de sumar. Si voleu créixer cap a l‘esquerra, us heu d’amputar l’espai de Junts per Catalunya, ofegar-lo, ignorar-lo en els pactes municipals, renunciar-hi, fer-lo fora. Si voleu créixer per la dreta, heu d’abjurar de la CUP i no voler-ne saber res enlloc. I això està passant. A les taules de negociació municipal hi ha hagut exclusions d’aquesta mena: si hi ha aquests, jo no jugo. Si vols que jugui, si vols créixer en l‘espai que jo represento, has de treure’t del damunt aquests altres independentistes, hi has de trencar, no t’hi has de barrejar mai. Si hi ha aquestes amputacions, si —per entendre’ns i només com un  exemple, entre altres possibles— per fer créixer la base de l’independentisme en l‘espai dels comuns o dels socialistes, és condició necessària expulsar-ne Junts per Catalunya, no haurem fet gaire negoci. En el millor dels casos, en comptes d’eixamplar la base, el que haurem fet és desplaçar-la de lloc. No incrementarem el perímetre. El mourem.

Suposo que algú —el mateix que abans?— em dirà: el que podem guanyar creixent cap a l’esquerra, cap a l’espai dels comuns, és molt més gros i més important que el que perdríem per la dreta. No ho sé pas. Més aviat crec que no, mirant-nos la història contemporània del país i el creixement de l’independentisme els últims anys. I de tota manera, què vol dir important? Vol dir que seríem més o simplement que hi estaries més còmode, que t’hi trobaries més bé. Que t’agraden més els qui voldries tenir al costat que els que tens fins ara? Això —canviar el que ja tens per allò que voldries tenir— té un nom, de gran tradició literària: és el conte de la lletera. Canviar el que ja tens per allò que, amb molta sort, creus que podries arribar a tenir algun dia, et pot portar, com a la lletera del conte, a quedar-te sense res, o a perdre molt més del que guanyes. Llençar el que ja tens i que allò que somies no arribi mai. I si l’objectiu de l’independentisme és eixamplar la base, no em sembla que l’estratègia més intel·ligent sigui començar reduint-la. Si l’operació busca sumar, seria molt estrany començar-la restant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.