Aquell xandall de Luanvi

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges



Ho he de confessar: quan dissabte passat vaig seure davant el televisor desconeixia qui eren la majoria dels jugadors de samarreta blanca que corrien pel Benito Villamarín. Wass? Kondogbia? Coquelin? Sí, n'havia sentit a parlar, però no sabia que formaven part d'aquell club que un dia vaig considerar tan meu. Fa temps que em vaig despenjar del futbol. Potser feia cinc anys que no seia a veure un partit davant el televisor. I tanmateix, vaig sentir-me a mi mateixa pegant un crit sec i fort quan Rodrigo va colpejar amb força la pilota amb el cap fins al fons de la porteria. Una carrera de Carlos Soler descomunal, un cop de cap contundent. Gol!

Les raons per les quals soc del València CF no les sé molt bé. A casa no eren gaire futbolers i el meu germà gran militava en l'Athletic de Bilbao. Potser pel meu abuelo patern, que professava simpatia per l'equip blanc. Era un home disciplinat, ell, però també un punt promiscu en això de la pilota. Vilafranca, Castelló, València i Reial Madrid eren, per aquest ordre, els seus clubs.

No va ser la meua una infància fàcil, futbolísticament parlant. Ser del València CF a Castelló és una cosa així com ser del Reial Madrid al barri de Vallecas (ja em disculpareu, els i les castellonenques, la comparació). Mig oueta, em deien, que és la forma poc afectuosa com a la Plana es refereixen a la gent de València. De les 32 persones que estàvem a l'aula, només jo era del València. La majoria -com toca a Castelló- feien costat al Barça, un club que a la capital de la Plana compta els seus aficionats per milers. Ser del València CF a Castelló era anar contracorrent. Era la dècada dels 90, així que em vaig empassar bona cosa de lligues, copes del rei i alguna Supercopa mentre nosaltres maldàvem per situar-nos en llocs Uefa. Encara recordo aquella mítica remuntada al Barça, amb un 3-0 en contra al Camp Nou i com ho vaig festejar, dilluns, davant els companys.

Sempre he pensat que l'escassa penetració del València CF a Castelló (i crec que es podria fer extensiu a Alacant) és un símptoma de moltes coses. La principal, de l'impenitent problema de vertebració d'aquest país nostre. Si en una cosa s'assemblen el futbol i la identitat és en la seua base emocional. Que no tinguem un club de futbol de país, és a dir, un club del qual tots ens hi sentim orgulloses (o com a mínim que no genere repel·lència) evidencia fins a quin punt la divisió entre "castellonencs, valencians i alacantins" és, malauradament, forta. El futbol, al País Valencià, continua amarat del provincialisme polític que alguns han alimentat durant anys i panys. No vull dir amb això que calga que totes i tots sentim passió pel club xoto, però sí que com a mínim no ens genere animadversió, com ha passat durant molt de temps.

Són, en tot cas, cabòries d'una valencianista intermitent. Fa temps, com ja he dit, que em vaig desenganxar del futbol, a pesar de la passió que hi vaig professar quan era més jove. Encara recordo la ràbia pels tres gols que el Madrid ens va clavar a París, en aquella primera final de Copa d'Europa; i el viatge de 1.300 quilòmetres a Milà per veure, en directe, com el Bayern s'enduia el trofeu en els penals. Però també la plaça de l'Ajuntament de gom a gom per celebrar el doblet de 2004, amb Baraja, Carboni o Ayala.

Mentrestant, Juan Bautista Soler esdivingué president del club i amb ells s'instal·laren uns somnis de grandesa a Mestalla que em repelien. Ja saben: un camp d'entrenament a sobre un espai natural; un camp de futbol nou de trinca que ara amenaça amb la ruïna. Fou en part tot aquell procés especulatiu i també la presa de consciència sobre el negoci i els tripijocs que s'amaguen darrere l'esport rei el que em va deslligar del club pel qual havia sentit tanta estima. Després, simplement la vida se'm va omplir d'altres inquietuds i altres quefers més peremptoris.

Tant és així que dissabte pensava que no aguantaria ni cinc minuts davant el televisor, veient la final de la Copa del Rei. No fou així, però. Vaig patir com si tinguera quinze anys i vaig desitjar que el temps es comprimira quan el Barça amenaçava d'igualar el marcador. En definitiva, vaig tornar a sentir-me part d'aquella emoció col·lectiva. Amb el partit ja acabat em vaig retraure haver llançat al reciclatge en l'última mudança de casa aquella dessuadora blava de la marca Luanvi amb franja al pit color carabassa. Ja saben, aquella que duia Romario quan Luis Aragonés va etzibar-li: "Míreme a los ojitos".

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.