Justícia històrica a Barcelona

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El darrer alcalde republicà de la capità de Catalunya, en Lari, només va ser destronat quan les tropes feixistes del General Franco entraven per la Diagonal. Catalunya va veure com li era arrabassada la capital heroica que va resistir bombardejos constants contra la població civil i, alhora, vam constatar com la dreta local s’afanyava a conviure harmoniosament amb el nou règim de terror que va transformar sociològicament Barcelona i tot Catalunya, condemnant a l’ostracisme i la misèria les classes populars, les bases d’ERC, que eren la força motriu de la ciutat. Justícia històrica, justícia poètica, 80 anys més tard.

Les enquestes, sempre tan qüestionades, han afinat a Barcelona. Ens deien que hi havia un empat tècnic a la capital catalana amb una lleuger avantatge d’ERC sobre Colau i així ha estat, amb permís d’un PSC que ha reviscolat empès per la victòria a les eleccions espanyoles de Pedro Sánchez. Tot i així el PSC ha perdut Lleida, a mans d’ERC, un càstig claríssim als pactes del PSC amb la dreta reaccionària. I pot perdre també Tarragona, també a mans d’ERC, vist que la majoria amb que ha sustentat l’Alcaldia (Ciudadanos i PP) ha quedat derrotada.

Barcelona era cabdal que es retés a l’independentisme. ERC va jugar fort, va apostar per Maragall, va apostar a un tot o res venint de darrere, a una distància sideral, de ser quarta força, amb menys de la meitat dels regidors que els Comuns de Colau. Era d’un risc extrem i l’ha superat amb nota, contra tot i contra tothom, i malgrat la ferotge hostilitat demostrada pel gruix dels actors polítics que han situat ERC al centre de la diana. 

La postconvergència ha sortit clarament damnificada. Però no ens equivoquem. La derrota més severa ha estat, no obstant, la de l’establishment, organitzat a cop de talonari rere el ciutadà Valls. Les enormes expectatives generades fa només un any per aquesta candidatura accentuen la derrota d’aquells que representen la dretota que va celebrar la invasió de la ciutat pel franquisme. Aquests són els grans derrotats. Derrota que s’accentua davant el nou retrocés del PP, que pot quedar fora del consistori tan aviat com es comptin els vots que han d’arribar per correu, en favor del PSC i ERC.

I qui dissortadament ja és oficial que ha quedat fora del Consistori és la CUP. No és menor. Les batalles cainites sempre passen factura. Pero allò més preocupant és la indefinició estratègica de la CUP que ara també haurà d’abordar, per pòpia necessitat, per quin motiu ha patit una severa davallada, especialment significativa a les ciutats metropolitanes. L’altre damnificat és el projecte nacionalista bastit sobre Jordi Graupera que malgrat comptar amb un fort impuls inicial de l’ANC, també econòmic, ha quedat lluny d’obtenir representació. L’ANC s’ha apuntat una gran gesta a la Cambra però l’invent de les Primàries ha estat un fracàs estrepitós que ha fet més nosa que servei. Al final, el fracàs de Graupera i la supèrbia, el fracàs de l’estridència, també ens serveix per recordar que el soroll és soroll, per molt que se’n faci. La pena és que entre ambdues formacions prop de 60.000 vots, com si res, s’han quedat orfes de representació.

Amb tots aquests condicionants, el canvi aconseguit a la ciutat de Barcelona és històric i d’una enorme transcendència. Un Maragall, que ha engruixit les files del republicanisme, de l’independentisme, retorna l’Alcaldia de Barcelona a ERC, amb Colau en una digníssima segona posició. Barcelona és sobiranista i republicana. I essent cabdal el tomb històric que representa, no ho és menys ni menys important el salt que ha fet ERC al Baix Llobregat i al Barcelonès. Segona força política amb vots i regidors al Baix Llobregat, a més de situar-se com a segona força a l’Hospitalet i Sant Adrià del Besòs i irrompre per primer cop amb 3 regidors a Santa Coloma de Gramenet

ERC ha guanyat les eleccions municipals a Catalunya en vots i regidors i ho ha fet amb un meritori triomf a Barcelona i amb uns resultats igualment històrics als feus metropolitans del PSC, que podrien haver estat demolidors si en el darrer cicle polític el PSOE no s’hagués trobat amb l’immens regal d’una dreta extrema, que l’ha fet renéixer de la seva pròpia mediocritat amb la seva pugna salvatge contra Catalunya.

El futur segueix sent incert. El judici farsa a Madrid seguirà i molt probablement la condemna respondrà més a la necessitat de l’Espanya més retrògrada de venjar-se per l’1 d’Octubre que a la tímida i sovint covarda actitud del PSOE per suavitzar la situació. Les preses i presos seran condemnats i damunt Oriol Junqueras caurà la sentència exemplar que exigeix el nacionalisme espanyol ferit en el seu orgull. Però hi ha una certesa que ningú pot amagar. El republicanisme a Catalunya es consolida front l’Espanya monàrquica i aquesta dualitat no té aturador.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista