Majories contra la por

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La nit del 26 de maig, com totes les cites electorals, ha deixat un regust agredolç. Són moltes les ciutats en què s’han mantingut les majories que es van imposar fa quatre anys després de llargues legislatures dominades pel Partit Popular. Els governs del canvi han resistit a València, Castelló, Elx i Palma, on la suma dels partits d’esquerres serà suficient per continuar el treball que es va iniciar fa quatre anys. Especialment destacable és el cas de València, on Compromís és la força més votada amb 10 escons i més de 100.000 vots. I també, més enllà de l’àmbit local, cal assenyalar les Illes Balears, on es revalidarà la majoria progressista, que per primera vegada en la història governarà durant dues legislatures consecutives. Però no tot són bones notícies. Els resultats de Vox fan feredat: han aconseguit dos regidors a València, Alacant i Elx. A Castelló en tenen un altre i a Palma irrompen com a tercera força amb quatre cadires. Al Parlament Balear en tindran tres. Arreu de l’Estat, Vox serà determinant, per exemple, perquè a la ciutat i a la Comunitat de Madrid se signe un pacte de govern de les tres dretes. I a les europees, el partit ultradretà s’aproxima al milió i mig de vots, multiplicant gairebé per sis el resultat de fa cinc anys.

Afortunadament, a Europa, l'euroescepticisme no compta amb tants suports com vaticinaven les enquestes, si bé a Itàlia, Regne Unit i França Matteo Salvini, Nigel Farage i Marine Le Pen són els candidats més votats. A Europa ja s’han acabat els temps en què populars i socialdemòcrates sumaven majoria absoluta i podien fer i desfer sense escoltar les demandes socials que, durant els darrers anys, han crescut amb força. Els partits majoritaris, amb l’arrogància que els ha caracteritzat, ignoraven les exigències i els votants els han castigat en unes eleccions, les europees, amb una participació històrica. Els partits majoritaris hauran de trobar suports en els verds i en els liberals. L’extrema dreta, malgrat tot, no suma com per bloquejar les institucions.

Però aquest és només un altre avís que, si les majories actuals no posen remei, els temps que vindran seran pitjors. La ciutadania espera que la classe política actue amb valentia davant d’uns mercats i d’unes elits que han impedit Europa respondre a la crisi política amb polítiques socials. Esperen respostes serioses davant l’amenaça del canvi climàtic i esperen, també, que Europa deixe de ser el club d’Estats allunyat dels ciutadans i reforce el seu control sobre els governs que incompleixen els acords d’acollida de refugiats, que no garanteixen la cobertura social o que, directament, deroguen totes aquestes polítiques amb discursos d’odi.

És per això que la política europea s’ha de reinventar per prendre un altre rumb. Ara té una gran oportunitat, atès que la correlació de forces obliga a explorar uns pactes fins ara inèdits. I a aquests pactes hi podran contribuir un pres polític i dos exiliats catalans: Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín, que han estat escollits eurodiputats per fer, encara més visible a Europa, la situació que està patint Catalunya. Un fet que Europa mai no hauria d’haver permès i que té l’oportunitat de resoldre amb voluntat constructiva i de diàleg. Més encara quan Catalunya s’ha tornat a expressar a través dels vots, que permetran l’accés de l’independentisme a més alcaldies, sobretot a Barcelona, gràcies al triomf d’Ernest Maragall. Hi ha evidències que no poden ser ignorades. Ni per Europa ni per ningú.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps