Qui sembra divisió, en recollirà

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan el candidat a president del Govern espanyol Pedro Sánchez insisteix a reduir el problema del “separatisme català” a un afer de convivència —“nada más, y nada menos”, va repetir al discurs del passat dimarts 21—, és que implícitament ha assumit les tesis d’Aznar —que Catalunya es dividiria—, i que pensa mantenir l’estratègia de Ciudadanos de jugar a provocar aquesta fractura social o, si més no, de fer creure que ja s’ha produït per treure’n rendiment. 

La temptació del dit unionisme —ells en diuen constitucionalisme— ha estat doble des del primer moment. Per treure’s les puces polítiques de sobre, covardament, d’una banda va decidir judicialitzar el conflicte, i és clar que Pedro Sánchez no té el poder suficient per aturar-ho, suposant que volgués fer-ho. De l’altra, amb no menys pusil·lanimitat, l’estratègia va ser portar-lo al terreny emotiu, fent por, amenaçant, intentant erosionar la cohesió dels catalans de la qual amb tant d’afany s’ha tingut cura. Res de nou, tampoc, per la banda del PSC que durant anys va viure del xantatge de dir que era qui podia controlar les velles fractures migratòries del segle XX sense que —ara s’ha vist— fos capaç de cosir-les... si és que mai havia pretès fer-ho.

Passa, però, que el problema del suposat unionisme espanyol és que sembla no adonar-se que la veritable i més perillosa fractura amb què està jugant és la de la política espanyola. L’espectacle vergonyós de la Cambra de Diputats el dia de la seva constitució, fent soroll per evitar que es poguessin escoltar les paraules dels nous diputats independentistes, quatre d’ells a la presó, ho il·lustra a la perfecció. Al Parlament de Catalunya ja n’hem viscut, també, de moments lamentables provocats pels mateixos que dimarts boicotejaven les expressions d’acatament forçat i provisional a la Constitució. Però ara ja ho tenen a casa mateix. No sé quant tardaran a adonar-se de la perillositat dels d’Arrimadas i Rivera!

Això, és clar, no disminueix gens els riscos a Catalunya. L’exacerbació dels dos pols polítics en conflicte, si bé pràcticament no pertorba la vida quotidiana dels catalans, sí que en tensa la vida institucional. La victòria d’Eines de País a la Cambra de Barcelona ho ha mostrat. La sorpresa —per dir-ho d’alguna manera— és que els qui l’havien controlat fins ara des d’una posició política ben determinada, és a dir, la del cadavèric statu quo autonòmic, ara acusen de politització els qui ells mateixos havien exclòs precisament per raons polítiques. És trist que des de Catalunya mateix hi hagi qui piqui l’ham. Només calia veure com certa premsa i alguns periodistes gosaven preguntar als guanyadors allò que mai no havien demanat als anteriors gestors: “Polititzaran la Cambra?”, “Faran polítiques excloents?”. Mare de Déu!

És esgotador haver-hi de tornar una vegada i una altra. Qui s’ha carregat l’autonomisme és l’Estat, incòmode amb la descentralització administrativa que havia permès anar creant una consciència de país, a Catalunya, cada vegada més consistent. Totes les enquestes mostraven que, abans de fer cap tomb independentista, la identificació nacional dels catalans amb el país creixia, mentre es mantenia el gruix d’indiferents, mal anomenats d’“identitat dual”. En canvi, s’havia reduït a la insignificança la identificació com a espanyols (allò de “sentir-se més espanyol que català, o només espanyol”) que de 1980 a 2006 havia passat del 40 per cent a estar per sota del 10 per cent. Els guardians defensors de l’unionisme tenien bones raons per alarmar-se!

Tot i que la ciutadania se’n va adonar molt abans, amb una notable indiferència davant del nou Estatut de 2006 la participació no va arribar al 50%, el cop de mort a l’autonomisme el va donar el Tribunal Constitucional. Probablement, la mateixa reacció del TC ja la va causar el tsunami independentista a l’alça des de 2003. Els poders de l’Estat, que sovint fan veure que no entenen res, havien d’estar espantats per arribar a cometre un error tan gran. Els més acreditats juristes espanyols ho reconeixen: el pacte del 78 el va trencar el TC el 2010. Allò sí que va ser l’entrada d’un elefant en un establiment de porcellana!

Dit d’una altra manera, i per entendre-ho sobretot els qui de nosaltres mateixos van despistats: allò que divideix realment és, paradoxalment, el soi-disant unionisme, no l’independentisme. L’independentisme, per vocació o per necessitat, només pot ser inclusiu. És la condició de la seva victòria. Per això a vegades és poruc i tot. L’unionisme és arrogant perquè se sent fort o perquè és la seva vella cultura política, i compta guanyar la batalla dividint, reprimint i excloent.  La condició de la victòria del sobiranisme, com se sol dir, és la persistència tenaç però tranquil·la, la mirada inclusiva i considerada cap a l’adversari, el no deixar-se dur per actituds reactives. La divisió, ara, és a la teulada dels separadors, no dels qui busquen la unitat del seu poble i en defensen la dignitat. Qui ha sembrat divisió, estigueu-ne segurs, en collirà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Salvador Cardús
Salvador Cardús