Les dues Europes de l’independentisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les eleccions europees del proper diumenge han quedat molt tapades per la coincidència amb les municipals, i encara més en el cas de les Illes, on també se solapen amb les eleccions al Parlament i als Consells Insulars. Aquesta situació cau damunt d’uns comicis que tradicionalment ja generen poc interès. Tanmateix, el debat sobre el futur de la Unió Europea cada dia serà més present en les nostres societats per les repercussions directes que tindrà la sortida o renegociació que buscaran alguns Estats (Regne Unit, Polònia, Hongria, Itàlia i tal vegada França), en els quals creixen forces de dreta euroescèptiques. Des de la perspectiva catalana, qualsevol proposta independentista de futur ha d’integrar aquesta dimensió europea del conflicte. I d’això volia parlar en les línies següents.

La visió hegemònica de l’independentisme respecte a la UE ha estat la d’un terreny de joc favorable a l’autodeterminació. La idea dominant era que aspirem a ser “un país normal”, que necessitem la independència perquè se’ns respecti la sobirania i la llengua, i que això els que manen dins la UE ho podrien entendre sempre que nosaltres seguíssim procediments exclusivament democràtics i institucionals.

Els canvis a Europa han repercutit en la història de l’independentisme. El creixement d’ERC a principis dels anys noranta es va fer a partir d’un discurs que presentava Catalunya com un país que podria seguir les passes de les repúbliques bàltiques. Aquesta conjuntura fins i tot va motivar la dissolució d’una part de Terra Lliure, que va entendre que una lluita de tipus insurreccional ja no era necessària en un context en el qual naixien nous Estats sense necessitat de (gaire) violència. Si a això hi sumem la cessió de competències dels Estats en favor de la UE, que va començar a partir del Tractat de Maastricht de 1992, s’obria un nou terreny de joc en el qual hom podia pensar que accedir a la independència seria menys tortuós, gairebé un procés de decantació. Això també ha facilitat l’evolució cap a l’independentisme de bona part del món convergent, que podia veure el camí cap a l’Estat propi com una mena de trànsit sense ruptura, acomboiat per aquells valors europeus amb els quals el pujolisme tant s’identificava.

I certament, algunes transformacions de la UE han afavorit els pobles sense Estat. Per exemple, han creat les condicions per endegar una cooperació “transfronterera” que ha estat important per a Irlanda, Euskal Herria i també els Països Catalans. També en el cas de Catalunya han afavorit una economia menys dependent del mercat espanyol. L’esperança en la UE ha arribat fins al moment àlgid de l’independentisme: recordem que el lema de la primera gran manifestació de l’ANC, l’Onze de Setembre de 2012, va ser “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Una referència que es podia entendre com a merament geogràfica o també com un missatge a les elits de la UE.

Aquesta visió ha hagut de canviar, per força, a partir del referèndum de l’octubre de 2017. Les elits dirigents de la UE van donar l’esquena no ja a la independència, sinó a la mediació que li demanava el Govern català.

Coincideix amb la fase en la qual la UE mostra la seva cara més autoritària: la imposició de les polítiques d’austeritat, especialment dures contra Grècia. L’enduriment de les fronteres, no internes però sí cap als països africans i asiàtics, amb la conseqüència de milers de refugiats morts a les aigües del Mediterrani. I fins i tot la guerra, contra la qual es deia que s’havia fundat la UE, però que els seus Estats no han fet altra cosa que desplaçar uns quilòmetres enllà a través de les operacions de l’OTAN, la més propera de les quals a Líbia.

Per això emergeix una altra visió de la UE que en destaca que és simplement una aliança d’Estats, i que per aquesta raó no és un espai amb valors nous i transformadors sinó una defensa de l’statu quo. L’independentisme seria llavors una impugnació de l’Europa dels Estats, una alternativa a la manera com el poder europeu actual ha gestionat les diferents crisis i com albira el futur. Per això ha anat guanyant pes la idea de la República en detriment de la d’Estat, perquè porta associada uns valors, una forma d’entendre la relació entre societat i poder.

Entre aquests dos pols es mou el gruix de l’independentisme, combinant visions a vegades idealistes amb dosis de realisme. És impossible accedir a la independència de la mà d’aquestes elits que han demostrat que per damunt de tot vetllen pel manteniment de l’ordre i dels seus negocis. Però també és difícil pensar que la nostra revolta podrà subvertir tot aquest ordre i podrà prescindir de qualsevol lligam amb el nostre entorn geopolític. El debat és servit. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).