El neoblaverisme cotitza a la baixa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les darreres eleccions espanyoles van desmentir el que semblava un axioma indiscutible de la política espanyola des de sempre: que, quan feien falta vots, apel·lar a la versió més futbolística i hooligan del nacionalisme espanyol i practicar l’anticatalanisme i més en general la càrrega xulesca i barroera contra tot nacionalisme dissident —al crit de l’a por ellos— seria automàticament per guanyar aquests vots que feien falta. El que podríem anomenar, per pura convenció imprecisa, un neoblaverisme d’àmbit espanyol, enfundant-se en la samarreta de la roja, confrontant-se amb violència verbal contra tota forma de catalanisme i contra tota forma de basquisme —qualificades respectivament de colpistes o d’etarres— i demanant duresa contra tota forma d’autonomia política o cultural, va ser la bandera amb  què la dreta espanyola es va presentar a les darreres eleccions generals. I els devia semblar una bandera tan atractiva que fins a tres partits van decidir disputar-se-la, sense gaires matisos entre ells en campanya. La fórmula semblava tan segura i acreditada que s’hi apuntaven amb el mateix entusiasme PP, Ciutadans i Vox. I amb això aspiraven a mobilitzar una majoria silenciosa que apartaria els socialistes del Govern espanyol, per excés de connivència amb el separatisme, derrotaria els nacionalistes dissidents en els seus propis territoris, destruiria tot espai polític a l’esquerra del PSOE i portaria Espanya a un Govern a l’andalusa. Precisament l’èxit andalús havia tornat a demostrar la vigència i l’eficàcia de la vella fórmula, assajada ja en el seu dia al País Valencià i en un altre sentit i amb una altra retòrica a Euskadi.

Doncs resulta que aquesta fórmula, tan acreditada i tan segura, no va funcionar a les eleccions generals. L’axioma segons el qual l’anticatalanisme dona vots es va demostrar limitat i fins i tot fals. Certament, l’anticatalanisme —per dir-ho d’una manera reductiva— va ser el principal argument de campanya de la dreta. Però no li va donar més vots, amb relació a eleccions anteriors. Més aviat n’hi va prendre uns quants, no gaires, però suficients per provocar un terratrèmol en l’espai de la dreta, que es pot agreujar (o no) en les eleccions europees, municipals i d’algunes autonomies. Però sobretot la duresa d’aquest discurs, la seva ferocitat verbal, la pudor de naftalina que traspuava —i que va fer témer involucions en altres aspecte de la vida col·lectiva, per exemple sobre el paper de les dones en la societat— va provocar una molt considerable mobilització a la contra, que es va traduir en una participació electoral extraordinària. La fórmula no va fer créixer les pròpies forces, a qui la va fer servir, i paradoxalment a activar i mobilitzar les forces contràries. Si hi havia una majoria silenciosa, era una de diferent de la que es pensaven.

La dreta buscava, deia, la complicitat d’una majoria silenciosa a tot l’Estat, però buscava també despertar i representar aquells sectors de la societat catalana i basca que al seu parer estaven oprimits i espantats pels nacionalismes dissidents, que no tenien veu i a qui els oferien l’oportunitat finalment d’expressar-se contra l’infern en què vivien. Aquest va ser el discurs, sobretot, de la marquesa Cayetana com a candidata popular a Catalunya. Buscava una majoria silenciosa, com qui busca petroli en un terreny aparentment erm. No la va trobar. Gràcies a aquest discurs i a aquesta actitud, el Partit Popular pràcticament va desaparèixer de Catalunya, i es va quedar amb un sol diputat en un territori que en tria quaranta-vuit. Però és que d’aquests quaranta-vuit, el conjunt de la dreta espanyola, sumant-ho tot, en va treure només set. Menys dels que tenia. Encara més espectacular va ser l’efecte de l’operació a Euskadi: ni PP ni Ciutadans ni Vox hi van treure cap diputat.

La fórmula màgica del neoblaverisme va fracassar estrepitosament. A Catalunya i Euskadi va fer retrocedir la dreta, en benefici no tan sols de les esquerres espanyoles, sinó també dels nacionalismes que volia combatre. Al conjunt de l’Estat va mobilitzar una veritable majoria silenciosa, espantada pel caràcter agressiu i aspre del discurs, que es va refugiar en opcions que semblaven obrir alguna porta, per mínima que fos, al diàleg i a la tolerància. Contra tots els tòpics de sempre, aquest neoblaverisme, aquest nacionalisme espanyol primari i excloent, aquest anticatalanisme visceral, aquesta crida a la confrontació i a la involució autonòmica, va cotitzar electoralment a la baixa. Va generar més rebuig que atracció. De natural, després del desastre, la dreta hauria de buscar una altra fórmula. El problema és que no sé si n’hi tenen cap altra, al seu limitat magatzem ideològic.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.