Contra el silenci

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El ritme frenètic de l’actualitat fa que sigui pràcticament impossible assimilar que no fa ni una setmana els catalans votàvem massivament i convençuda per escollir els nostres representants al Congrés i al Senat espanyols. Votàvem per fer sentir la nostra veu. Vull que aquest primer de diversos articles que periòdicament compartiré des de les pàgines d’aquest setmanari de referència que és EL TEMPS serveixi per agrair l’exemplaritat amb què la ciutadania catalana s’expressa cada vegada que hi ha urnes. Amb civisme, amb compromís i, en els temps actuals, amb certa devoció. Votar —especialment a Catalunya—, el nou ritual del segle XXI. Ho deixo com a matèria d’estudi per als sociòlegs.

Coneguts els resultats, la candidatura al Senat per Barcelona que jo mateix encapçalava no ha guanyat presència directa a la institució competent per suspendre l’autogovern de Catalunya. No obstant això, tant jo com l’equip entusiasta que m’ha acompanyat durant tota la campanya, hem obtingut la confiança de 444.077 persones —1 de cada 7 votants de la demarcació de Barcelona—. I, encara més important, hem estès el missatge de l’exili i la presó arreu. Aquesta és la nostra particular victòria: la lluita contra el silenci, contra la invisibilitat i, concretament en el cas de l’exili, contra la manipulació del que és i representa viure lluny de tot allò i de tots aquells a qui estimes. Una manipulació a voltes interessada que patim les persones que lluitem per exercir els nostres drets polítics en l’espai lliure europeu. 

El que ha passat d’ençà del coneixement dels resultats de les votacions de diumenge passat és sobradament conegut. La repressió continua i sembla importar de poc a gens hipotecar el (bon?) nom d’España si d’això depèn impedir que el president Puigdemont i els consellers Ponsatí i Comín puguin ser elegits eurodiputats. Una vergonya democràtica i una autèntica aberració jurídica que només s’explica des de la lògica de la por, del pànic, diria jo. Imaginar la ciutadania referendant el seu suport als representants del Govern legítim i, en aquest cas concret, reconeixent el lideratge del president Puigdemont és una imatge que els poders fàctics espanyols no volen ni poden assumir. S’escau, però, preguntar-nos si la seva incapacitat democràtica ha de passar per damunt de tot —i de tots—, manllevant-nos els nostres propis drets civils i polítics. Jo mateix he pogut concórrer a les eleccions al Senat i he estat cridat a exercir com a suplent d’una mesa electoral a Terrassa, on encapçalo la llista com a alcaldable de Junts per Catalunya, el proper 26 de maig. Una demostració més —complementària a la targeta censal que mostrava públicament el president Puigdemont fa uns dies— del fet que tant els presos polítics com els exiliats figurem en el cens i per tant podem participar activament (això és, presentant-nos) en tots els processos electorals oberts. Ahí lo dejo, que diria l’estimat Gonzalo Boye a qui, juntament amb Xavier Trias i Bea Talegón, vull donar les gràcies públicament per la valentia i compromís democràtic que estan demostrant. 

En aquest sentit, vull traslladar-vos que, malgrat els impediments i dificultats amb què ens trobem de manera permanent, l’exili resulta avui una eina ferma i especialment útil amb relació a la lluita compartida a favor de blindar el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Una mostra n’és la iniciativa europea ciutadana (IEC) presentada aquest mateix dijous pel president Puigdemont a Brussel·les, on insta la Unió Europea a respectar els drets de les minories de l’Estat espanyol o, el que és el mateix, demana “suspendre Espanya”. En cas de ser admesa a tràmit, caldrà aconseguir en 12 mesos un milió de signatures almenys en els set Estats membres de la Unió implicats en la presentació d’aquesta iniciativa: Finlàndia, Suècia, França, Eslovènia, Espanya, Alemanya i Bèlgica

En el marc de la presentació de la proposta, i davant la premsa internacional, els seus impulsors han reiterat que aquesta iniciativa no es presenta “en contra” de ningú sinó que cal ser llegida com una oportunitat per concloure el procés de transició democràtica espanyola així com una eina per reforçar-ne les institucions. En aquest sentit, aquesta IEC sol·licita l’aplicació de l’article 7 del Tractat de la Unió Europea que permet sancionar un Estat membre quan comet violacions dels principis fonamentals sobre els quals descansa la mateixa Unió, com són els drets a la dignitat humana, la llibertat i el respecte igualitari dels drets humans i de les minories.

Acabo manllevant una expressió que el nostre 130 president de la Generalitat ha usat repetidament i que, considero, expressa excel·lentment allò que cal fer en moments d’extrema dificultat com els actuals. Pesi a qui pesi, nosaltres seguim.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Lluís Puig
Lluís Puig

Conseller de cultura a l'exili i candidat al Senat per Barcelona de Junts per Catalunya