Allò de la Junta Electoral Central

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ja ha passat un any i mig des que els dirigents polítics i cívics de l’independentisme català van ingressar en presó o van marxar a l’exili. La decisió d’empresonar-los va anar seguida de tantes i tantes altres que generaven perplexitat i que ara, amb la normalització de l’existència de presos polítics, d’exiliats i de les imposicions d’unes multes milionàries contra distints membres de l’administració catalana, qualsevol altra decisió injusta no sorprèn gairebé ningú. Allò de la Junta Electoral Central (JEC), que ha prohibit que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí es presenten per Junts per Catalunya a les eleccions europees, no és més greu que altres mesures que restringeixen la democràcia. Però resulta especialment sorprenent en tant que la decisió ha estat qüestionada públicament, fins i tot, pel president de la mateixa JEC. La mesura és tan restrictiva que les defenses dels implicats pensen, fins i tot, que serà corregida pel Tribunal Suprem o pel Constitucional per evitar el ridícul internacional, tal com deia un dels advocats.

La restricció imposada per la JEC, acceptant dos recursos entregats pel Partit Popular i Ciutadans ­—amb dos documents sospitosament quasi idèntics—, es basa en el fet que els tres exiliats no figuren en el Cens Electoral de Residents Absents (CERA), un organisme semidesconegut fins ara en què tampoc no estava inscrit Lluís Puig, conseller de Cultura a l’exili, i es va poder presentar al Senat el passat 28 d’abril. I encara més: Puig ha estat citat com a suplent per a una mesa electoral el pròxim 26 de maig.

A què juga, doncs, la JEC? Segurament, al mateix joc que la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i l’acusació popular exercida per Vox, que sostenen acusacions de rebel·lió i de sedició —que comporten dècades de presó— contra els encausats basant-se en e-mails rebuts per ells mateixos, en “mirades d’odi” dels votants de l’1 d’octubre contra la policia, en agressions descrites però no provades —i no contrastades amb les proves documentals per decisió de Manuel Marchena— i en relats inversemblants que converteixen l’agressor en agredit i viceversa. La JEC juga al mateix joc que el jutge instructor, Pablo Llarena, que va evitar, amb decisions inèdites, la investidura de tres presidents electes ­—Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull, aquest últim en segona ronda— al Parlament de Catalunya amb empresonaments, denegacions de permisos i amenaces repressives. La JEC actua ara com actuava durant la campanya electoral, impedint als mitjans de comunicació públics —curiosament només als catalans— emprar expressions com ara “presos polítics” o multant TV3 per emetre un documental que explicava el dia a dia de les famílies d’aquests presos polítics. O impedint que les institucions públiques mostren llaços grocs als edificis. Una decisió que va provocar un conflicte, buscat per la mateixa JEC, amb la Generalitat de Catalunya, que a través del seu president va apostar per desobeir temporalment la decisió i, per la qual cosa, Quim Torra haurà de declarar el 15 de maig al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

La JEC juga al mateix joc que la resta d’aparells de l’Estat, més preocupats per la seua integritat que per la democràcia. Amb aquest panorama, cal esperar que el pròxim Govern d’Espanya que sorgirà de les últimes eleccions del 28A es preocupe de depurar les seues estructures. Pel bé de la democràcia. És a dir, pel bé de tothom.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps