El fracàs de l’aznarisme: una nova oportunitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 28 d’abril ha servit per dotar d’hegemonia el PSOE. Pedro Sánchez se l’ha tornat a jugar a tot o res i ha tornat a guanyar: continuarà a la Moncloa. I a més, podrà triar els socis de Govern. Previsiblement haurien de ser Podem, els nacionalismes perifèrics i l’independentisme. Però els números també li donen la possibilitat de pactar amb Ciutadans. Una possibilitat remota, almenys si fem cas del que demanen els seus votants. A les portes de la seu de Ferraz, els simpatitzants socialistes escridassaven “con Rivera no” a Pedro Sánchez. Pel seu compte, des del partit taronja, que ha experimentat un ascens espectacular en vots i en escons a còpia del Partit Popular —el gran perdedor de les eleccions—, el primer que ha fet ha estat descartar qualsevol pacte amb el PSOE i s’ha autoubicat en l’oposició.

Les eleccions generals deixen molts més protagonistes. Esquerra Republicana es consolida com la força dominant de l’independentisme i guanya, per primera vegada, unes eleccions espanyoles al Principat amb 15 escons, tres per sobre del PSC i tot amb un augment extraordinari de la participació, que també ha beneficiat Junts per Catalunya, que amb set diputats supera els pronòstics de les enquestes.

Si l’esquerra necessitava d’un compromís dels seus votants per mantenir-se a Moncloa i al País Valencià, és evident que el seu electorat ha respost. Això determina vàries coses. La primera, que l’esquerra, tot i el relat criminalitzador de la dreta, s’ha imposat. I ho ha fet contra l’aznarisme, que amb la figura de Pablo Casado tornava a la càrrega per mirar de trencar la convivència i intervenir, sine die, l’autogovern català sense cap justificació. Hi havia una altra Espanya que s’ha mobilitzat i que ha dit que el problema català no es resol amb l’abús de poder.

Al País Valencià, amb un resultat molt més ajustat, el govern del Botànic es manté amb una diferència menor de la que ha gaudit la darrera legislatura —a un escó per damunt de la majoria absoluta. Sense cap mena de dubte, tant al País Valencià com a la resta de l’Estat, el temor a una regressió protagonitzada pel Partit Popular, per Ciutadans i per Vox, partits difícils de distingir pel seu discurs extremista, ha mogut els votants per dir que no volen viure una altra regressió política. Malauradament, la irrupció de Vox, amb 24 escons al Congrés, 10 a les Corts valencianes i zero al Senat —on el PSOE tindrà majoria absoluta—, evidencia allò que molts havien alertat: emular el relat de Vox legitima l’extrema dreta, que per primera vegada entrarà en les institucions amb marca pròpia.

Arribats a aquest punt, cal treballar per treure l’extrema dreta d’allà on mai no hauria d’haver entrat. Els electors han votat contra la dreta, sí, però també esperen de Pedro Sánchez i de la reedició del Govern valencià polítiques satisfactòries. Perquè la governabilitat no ha de basar-se només en evitar que governen uns altres: ha de servir per avançar en tots els aspectes. Per això, cal esperar que el nou Govern valencià actue amb més valentia amb polítiques de país. I cal esperar, també, que Pedro Sánchez es mostre fidel a si mateix i faça cas de la militància que el va recol·locar al capdavant del PSOE ­—i de retruc a la Moncloa— i que s’entenga amb Podem, Compromís i les forces basques i catalanes. L’independentisme, que ha fet campanya des de la presó i enmig d’un judici vergonyós, té suficient legitimitat com per ser escoltat. Tal com deia Pablo Iglesias en la compareixença, “Espanya és inequívocament plurinacional”. Que tothom en prenga nota.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps