Un toc d’atenció als (aparells dels) partits

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No fa gaire, el conseller executiu de la revista cultural Time Out i exsecretari general del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya durant el segon tripartit, Eduard Voltas, manifestava el següent: “És demencial acusar de traïció un partit que té el president a la presó i la secretària general a l’exili. És demencial voler acabar políticament amb el president Puigdemont, l’actiu internacional més potent que té l’independentisme.”. Si Voltas diu això, és que té proves fefaents que existeix una estratègia d’ERC, o almenys d’una part del partit, d’escombrar el president Puigdemont tant com es pugui. 

La mateixa setmana de la reflexió de Voltas, l’exvicepresident del govern català, Josep-Lluís Carod-Rovira, acusava els partits independentistes tradicionals, de manera genèrica, de poc sincers a l’hora d’explicar què pensen fer amb els vots dels electors. El missatge del de Cambrils casava de primera amb les també recents declaracions del conseller a l’exili Toni Comín, que acusava alguns dirigents d’ERC d’haver exigit la DUI durant l’octubre del 2017 –quan, en aquell moment, a ells allò no els suposava cap risc personal– i ara, en canvi, rebutjar la unilateralitat per tal de culminar el procés independentista

Quan hom ha militat en un partit de tradició comunista, sap molt bé que el més perillós d’una organització no és, gairebé mai, el líder suprem, sinó, com explica meravellosament bé Ramon Llull en el seu Llibre de les bèsties, la cort que l’envolta. Els consellers reials, és a dir, aquells lausangièrs que viuen no sabem ben bé de què, més enllà de parlar a cau d’orella –o de cel·la...– al cabdill màxim de torn i d'anar alternant missatges d’adoració absoluta –per tenir-lo hipnotitzat i drogat d’ego– amb consignes i indicacions concretes de decisions a prendre, que beneficiïn, bàsicament, llurs interessos personals. De fet, són el més semblant als assessors (sic) borsaris: juguen amb els teus diners fent-te creure que ets molt llest; si guanyes, ells hi guanyen; si ho perds tot, ells continuaran cobrant i difícilment perdran la feina: viuen de l’aparell! Tant és així que ni quan el 2010, amb Joan Puigcercós al capdavant, ERC va patir el pitjor revés electoral d’anys d’història de partit; ni quan Lluís Rabell va fracassar estrepitosament a les eleccions del 2015 amb Catalunya Sí que es Pot; ni quan el 2016 els cortesans d’Artur Mas el van forçar a fer el pas al costat per no posar en risc llurs privilegis; aquesta patuleia no va perdre ni un centímetre de llurs respectives posicions. 

En efecte, si fem un cop d’ull als intestins dels partits tradicionals catalanistes –i aquí caldria incloure-hi tant els comuns com la CUP, per molt que els pesi...–, constatarem que, de fet, l’única organització que ha, mitjanament –i només mitjanament– aconseguit de foragitar aquestes perverses corts que envolten els lideratges des de fa deu, vint, i, en alguns casos, trenta anys, ha estat Junts per Catalunya. No ens enganyem: no crec pas que hagi estat per convenciment ideològic de l’organització, sinó, més aviat, perquè, com bé és sabut, el seu capitost viu a Waterloo. Imagino que quan t’has vist obligat a tocar el dos, abandonar la dona i les filles, i obrir la finestra cada matí i trobar-hi amb tota probabilitat un cel ennuvolat de merda, en lloc del blau pur del Gironès, tot ho veus amb una perspectiva diferent. Però, sobretot, perquè Brussel·les és massa lluny perquè els palatins puguin menjar l’orella del personal de manera persuasiva, insistent i convincent, ingredients indispensables perquè la influència cortesana funcioni. Per això hi ha una part del PDCaT, amb Marta Pascal al capdavant, més nerviós que mai, que somnia un nou partit. Els que encara no s’han passat a ERC, vull dir.

Vist el panorama, i tenint en compte les paraules de Voltas, Carod-Rovira i Comín –tots ells, amb una clara vinculació a ERC, actualment o històrica, però amb una llibertat individual, de pensament i de discurs envejables–, el que es pot concloure és que l´única manera que aquest país pugui avançar de manera decidida amb el mandat de l’1 d’octubre –que sembla que alguns hagin oblidat o que vulguin que oblidem– és que els electors independentistes llencin un missatge clar i contundent a les estructures dels partits: amb vosaltres, ni a la cantonada. En aquest sentit, a ningú no se li escapa que les candidatures del Front Republicà –al Congrés– i de Barcelona és capital d’en Jordi Graupera –a l’Ajuntament de Barcelona– seran, amb tota probabilitat, utilitzades amb aquest propòsit. No cal ser doctor en ciència política, doncs, per preveure que aquestes dues forces rebran vots prestats dels actuals partits independentistes, amb l’únic propòsit de dir-los que els seus aparells no poden continuar jugant amb la voluntat dels catalans. Per fer això, ja teníem els espanyols. 

Darrerament, jo mateix he pogut conversar amb militants de carnet dels comuns, de la CUP, del PDeCAT i d’ERC que, d’amagatotis, confessen que a Madrid i Barcelona seran infidels a la seva organització. Sempre els dic el mateix: no, a Madrid i a Barcelona fareu el salt al vostre partit precisament perquè l’estimeu. No el votareu perquè voleu que us torni a fer sentir orgullosos, sense passar vergonya. Com diria l’Ocatvio, militar es combatir

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.