La bombolla de la bombolla

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La primera vegada que trobo a la memòria la paraula bombolla és a la primera meitat dels anys 90, quan es parlava de la bombolla del 92. Abans havia sentit a explicar coses de la crisi del petroli i de les crisis cícliques del tèxtil. L’amo de la casa on els avis feien de masovers s’havia volat el cap perquè s’havia arruïnat amb el tèxtil. Però tot això fins arribats els anys 90 em semblava remot. La fal·lera de grans projectes i obres mastodòntiques lligats —o no— a les Olimpíades va arribar fins i tot a un poble petit com el meu, encara que aleshores no li sabéssim dir bombolla: el 1987 el RACC va comprar els terrenys per fer el Circuit de Montmeló per 500 milions de pessetes (ara tres milions d’euros) i el 1991 va ser inaugurat. Per aquells anys, Barcelona aprovava els PERI (plans especials de reforma interior), el suculent nom que van rebre els plans de transformació urbanística que havien de rescatar de la degradació Ciutat Vella i que van portar a l’esventrament del Raval

Amb els Jocs Olímpics, com amb el Circuit, va fer l’efecte que lligaríem els gossos amb llonganisses, que és el pensament propi de quan s’infla una bombolla a còpia de farcir-la de fum. Després va venir la crisi i la punxada de la bombolla, com una conseqüència natural. En el record infantil em va quedar la impressió que es feia bona aquella frase de l’àvia que sempre m’havia sonat a condemna: “després de rialles vindran ploralles”. El cas és que els anys 1993 i 1994 la crisi del totxo va ser forta —amb tiets paletes, alguna cosa es deia per casa—, i ara, 28 anys després de la inauguració del Circuit, la seva màxima nova fita —perquè el seu futur és una incògnita— és acollir el Doctor Music Festival. En aquestes quasi tres dècades hem tingut temps de saber coses que no es van explicar en el moment d’inflar la bombolla, com ara que les administracions públiques pagaven un cànon als capitostos de la Fórmula 1 (cànon que a partir de la darrera crisi descomunal també va assumir l’Ajuntament de Barcelona, no sense polèmica). Justament amb la crisi ferotge —la que no ha marxat, la que ha establert la intempèrie, la que torna— vam aprendre una altra de les regles màgiques de la bombolla: mentre l’infles, tens la boca ocupada —i d’altres de callades— i no es pot explicar tot. 

Ara som a les portes d’un triplet electoral (generals, municipals i europees, i en el cas del País Valencià, quartet) i ens trobem amb un escenari molt curiós: al mateix temps que s’infla la bombolla —orquestra tocant, amb grues i pujada de preus dels pisos—, hi ha senyals inequívocs d’una recessió que ja veurem quina patacada comporta. Però no cal ser un entès per intuir que com més es xiuli a una altra banda més terrible serà l’estimbada. 

Els partits estatals no m’ha semblat que hagin dedicat ni un minut a parlar de com garantiran, per exemple, el pagament de les pensions, més enllà de brandar l’article 155 contra el Govern català com a remei per a tots els mals. Tampoc cal ser un fi estadista per pensar que aquest enardiment contra l’independentisme i els drets fonamentals no és casualitat sinó que és la pira perfecta per dissimular la regressió econòmica i social que encara ha de venir (encara ha de venir més, vull dir). La impressió és que la distància entre els partits i, com a mínim, una part de la ciutadania, s’ha fet abismal. I no sola amb els partits que van retratar-se a la foto del 155. I aquest detall, potser inevitable veient el guirigall general, encara resulta més preocupant. 

La bombolla d’ara s’infla des de diferents llocs i perspectives. Hi ha fórmules antigues; d’altres se sofistiquen amb una pàtina de modernor i falsa proximitat gràcies a les xarxes socials: els anuncis que et venen un cotxe per uns quants euros al dia; el màrqueting de quincalla que encara grinyola més quan fa arrels al món de la cultura; els xarlatans o instagrammers que ocupen llocs de poder, són candidats, dirigents institucionals, prescriptors, falsos guaridors... On acabarà tota aquesta bola cada vegada més indigerible? Perquè també és una bombolla el fet que es premiïn les formes més menyspreables de comportament, la mentida, la ignorància, l’odi, l’egocentrisme o el llepaculisme en la cursa per ostentar el poder. L’embús electoral té conseqüències fatals per afrontar problemes que ja són aquí i que capgiraran el nostre paisatge en molt poc temps: garantir drets bàsics com la participació política, la llibertat d’expressió i de manifestació —en joc, entre d’altres terrenys, en el judici als presos— però també el dret a l’habitatge... Ull amb les revisions dels plans generals que vindran i les grans operacions urbanístiques venudes com a cabdals per al progrés. La crisi va ser —les crisis són, també— un saqueig moral. La bombolla no té memòria però nosaltres sí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna Ballbona
Anna Ballbona

Escriptora i periodista