Hèrcules a Barcelona

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Buscar els nostres orígens és una manera de buscar-nos a nosaltres mateixos, d’examinar la nostra identitat. Les ciutats també ho fan. Busquen en el passat un valor, una dignitat, un referent fonamental per a una determinada manera de ser. La llegenda assegura, per exemple, que Roma va ser fundada per dos bessons abandonats pels humans i alletats per una lloba, dos humans silvestres.  I que la ciutat eterna procedeix dels antics troians, dels grans herois de la Ilíada que van acabar emigrant. Barcelona no podia ser menys. I va imaginar que el seu origen procedia d’un semideu, d’Hèrcules (també anomenat Alcides —que en grec procedeix del mot alke, que vol dir ‘força’— o, fins i tot anomenat Hèracles —que en grec vol dir ‘glòria d’Hera’, l’esposa enganyada de Zeus, pare del forçut personatge mitològic—). Hèrcules és el més fort, el personatge de la força sobrehumana, campió de la saviesa i de l’amistat. Un prodigi de virilitat i, per tant, un amant excel·lent. Va tenir tres mullers i incomptables amants. Entre les quals destaca l’aventura que va tenir amb la princesa Pirene, que com aquell qui diu era una noia de les nostres muntanyes. Segons aquesta llegenda, Barcelona va néixer de l’amor, d’una extraordinària història d’amor.

Hèrcules va visitar la península Ibèrica i va conèixer la bella Pirene, filla del rei Túbal, sobirà dels Pirineus. La noia va morir inesperadament i va deixar Hèrcules desconsolat i frustrat. Rabiós com estava, va començar a arrencar roques, a moure muntanyes d’aquí i d’allà com un esportista basc de Harri-jasotze, fins a construir un enorme recordatori funerari a la seva estimada difunta. Aquest monument al seu amor desconsolat són les muntanyes que avui coneixem com el Pirineu: una sòlida mostra d’amor i de dolor. Durant la feixuga tasca de l’amuntegament de les muntanyes, Hèrcules va decidir prendre’s un respir i refrescar-se a prop de la platja, concretament, als peus de Montjuïc. Sembla que la bellesa del pla de Barcelona el va seduir i va pensar que aquell seria un indret excel·lent per fundar-hi una ciutat, que alguna cosa de promotor immobiliari sembla que tenia Hèrcules. Després d’haver obert el Jardí de les Hespèrides, d’haver plantat les columnes que porten el seu nom al final del món conegut (el que avui és l’estret de Gibraltar) i d’haver separat amb una esquerda els continents d’Europa i d’Àfrica va fundar Barcelona.  

Un cop va trobar el moment idoni per construir la ciutat va armar nou naus i va travessar la Mediterrània cap als peus de Montjuïc. Durant el trajecte, però, una tempesta va dispersar la petita flota i amb gran esforç els mariners van aconseguir arribar fins a Marsella. Només s’havien salvat vuit de les naus. Navegant amb gran prudència, seguint el dibuix de la costa, l’expedició va arribar per fi al pla de Barcelona, on van descobrir un fet insòlit. Un grup de gent ja feia dies que treballava a construir la nova ciutat: eren els tripulants de la barca que creien perduda i que, en realitat, s’havia salvat i havia arribat abans que les altres als peus de Montjuïc. Molt content d’aquest fet, Hèrcules va voler deixar constància de l’aventura de la barca retrobada i va decidir batejar la nova ciutat com a Barca-nona, és a dir, com la novena de les barques de l’expedició. De Barca-nona, pensaven els lingüistes del passat que procedia el nom de Barcelona. Avui sabem que és una fantasia sense fonament filològic, però va ser una idea que es va mantenir durant molt de temps. Tant és així que Jacint Verdaguer, l’autor de l’oda més coneguda a Barcelona, va voler deixar-ne constància a la seva principal obra, l’Atlàntida. En uns versos hi diu: 

 

Per coronar aixa obra del cíclop gegantina

de Barcelona al centre plantà un verger feliç,

sobre uns pilans, del Tàber al cim, on sa ruïna

duu escrit al front encara lo nom de Paradís. 

 

No existeix cap document ni cap rastre ni en època romana ni tardoromana que es faci ressò de la llegenda sobre la fabulosa fundació de Barcelona. La història d’Hèrcules procedeix dels historiadors medievals, hispànics i catalans, que buscaven en la mitologia romana un passat gloriós per a la ciutat que s’havia convertit en la capital de Catalunya. Barcelona no era l’única ciutat medieval que recorria a la mitologia per dignificar-se. Seguint l’exemple de la fundació mítica de la ciutat de Roma, es buscaven o s’inventaven avantpassats il·lustres. Així, Hèrcules havia fundat una colla de ciutats: Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i fins tot Tarragona

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves