El rus és una de les deu llengües més parlades. Però també és, d'aquestes deu, la que en les darreres dècades ha rebut un sotrac més fort, perquè els daltabaixos de la política han estat decisius. La llengua russa degué assolir la seva màxima difusió, en tots els sentits, cap al 1979, just quan les tropes soviètiques es preparaven per a la invasió de l'Afganistan. Era en aquell moment la llengua dominant a tota la Unió Soviètica i era també la llengua estrangera més estudiada a l'Europa de l'Est.
L'expansió del rus havia travessat diverses etapes. I en cada una s'havien aplicat estratègies diferents. En l'època imperial, hi hagué tsars que miraren d'imposar el rus per mitjà de mesures coercitives. L'edicte signat per Alexandre II a la ciutat d'Ems, que prohibia el teatre i la circulació de llibres escolars en ucraïnès, n'és un bon exemple.
Després de la Revolució Bolxevic, en canvi, Lenin va defensar la idea que no calia obligar ningú a parlar «la gran i poderosa llengua russa». De fet, durant els primers anys, el règim soviètic va aplicar una política de promoció de totes llengües parlades dins del territori de la Unió. Es van multiplicar els diccionaris i els treballs ortogràfics i gramaticals. Algunes d'aquestes llengües, que eren àgrafes, es van proveir d'un sistema d'escriptura. I, en conjunt, totes es pogueren aprofitar de les campanyes d'alfabetització i del foment de la premsa i l'ensenyament.
Tot això durà fins a la Gran Purga promoguda per Stalin. El 1938, el rus s'introduí com a matèria obligatòria a totes les escoles de la Unió Soviètica. El Comissariat per a les Nacionalitats va donar suport a la imposició de l'alfabet ciríl·lic en totes les llengües. Es van russificar les ortografies, les gramàtiques i els lèxics. La finalitat de totes aquestes operacions era assegurar a tot el territori no russòfon de la Unió Soviètica l'existència d'un bilingüisme asimètric, en què els russòfons no havien de canviar mai de llengua. Això, unit a la política de deportacions i d'immigracions voluntàries, va fer que importants contingents de població russòfona s'establissin en qualsevol territori sense haver-s'hi d'adaptar lingüísticament. Sense ser la llengua oficial de l'estat, el rus s'anava imposant a tot arreu.
En les dècades següents, el rus va anar augmentant la seva presència en tots els nivells del sistema educatiu i es començà a generalitzar el seu ús com a llengua vehicular en l'ensenyament. El rus s'identificava com a llengua de l'estat soviètic. La Llei d'Educació del 1958 permeté obrir escoles russes a totes les repúbliques. Els pares podien triar la llengua de l'ensenyament. En deixar de ser obligatòries, totes les altres llengües que no eren el rus experimentaren un enorme retrocés. Al cap de vint anys només una dècima part dels infants estudiaven en escoles no russes.
Però el 1980 la guerra a l'Afganistan estava empantanegada. El 1986 tingué lloc l'accident nuclear de Txernòbil, i tot semblà accelerar-se. El 1989 el sindicat Solidaritat guanyà les eleccions a Polònia i caigué el mur de Berlín. El 1991 es desintegrà la Unió Soviètica.
Des del final de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica tenia el domini militar efectiu de tota l'Europa de l'Est. L'àrea d'influència del rus era extensíssima. A Hongria, per exemple, l'ensenyament del rus era obligatori a les escoles. I no només es tractava de l'estudi de la llengua. A les escoles hongareses s'estudiava la geografia, la història i la literatura de la Unió Soviètica.
A partir del 1989, Polònia, Hongria, Alemanya de l'Est, Bulgària, Txecoslovàquia i Romania van començar a arraconar el rus amb el mateix ímpetu que s'allunyaven del comunisme. Les repúbliques no russòfones de la Unió Soviètica havien començat, si fa no fa en la mateixa època, a adoptar noves legislacions lingüístiques que protegien les llengües autòctones. I la tendència va continuar després de la desintegració, tant dins com fora de la Federació Russa. La revisió de les polítiques lingüístiques als nous estats independents suscitava la resistència de la població russòfona monolingüe, acostumada a imposar-se durant dècades.
Letònia, Estònia i Lituània van iniciar processos de desrussificació i de recuperació del letó, l'estonià i el lituà que es poden considerar reeixits. La desrussificació va ser molt més problemàtica a Moldàvia i Ucraïna i es van produir insurreccions a algunes parts dels seus territoris. Bielorússia, en canvi, tot i mantenir-se com a estat independent, accentuà la seva russificació, en detriment del bielorús, que era una llengua devaluada. Del Tadjikistan, en va sortir expulsada una part de la població russa després del col·lapse de la Unió Soviètica. Però tant allà com a Kirguizstan, Kazakhstan i la resta d'Àsia central el rus ha continuat sent la llengua franca. Al Caucas, no hi ha hagut una tendència predominant: mentre Geòrgia mirava de desrussificar-se, Armènia, en conflicte amb Azerbaidjan, afavoria la difusió del rus com a segona llengua.
La guerra que esclatà entre Rússia i Ucraïna l'any 2022, sens dubte, ha accelerat la desrussificació a l'Europa de l'Est. A la devastada Ucraïna, en primer lloc. Però també a Estònia, Letònia i Lituània, que miren amb recel cap a les seves fronteres orientals. O a Moldàvia, que té l'amenaça a les portes i una secessió a Transnístria amb el suport militar rus.
