Compromís és un fracàs adoctrinant

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Imaginem per un moment una persona acabada d’arribar a València per motius de treball. Procedent de Zamora, posem per cas. Home o dona, tant se val. Diguem-ne que d'entre trenta i quaranta anys. Un d’aquells elements ideològicament ubicats en una franja difusa que alguns anomenen el centre sociològic. Treballa en una empresa privada. Ja s’ha empadronat i segueix amb interès la vida política valenciana amb l’ànim de dir la seua també en les eleccions autonòmiques. 

A la tercera o quarta entrevista vista o llegida de Toni Cantó (també d'Isabel Bonig) espera trobar-se un País Valencià agitat i hostil, amb una part de la societat adoctrinada i en vies, com diu el candidat de Ciutadans, de començar a promulgar la independència en una dècada. Un període, ben mirat, equivalent a un tres i no res. Una de les coses que li sorprendria, passejant pel carrer, és l’ús social de la llengua que, suposadament, està en una situació desesperada. Parlem del castellà. Des del primer dia, constataria com de relativament difícil és escoltar gent parlar en la llengua pròpia del territori. No sols a València ciutat. 

Al nostre amic o amiga també li sobtaria constatar que el llenguatge (molt) predominant dels xiquets i xiquetes a l’esbarjo i a l’eixida dels centres és el castellà. Fins i tot els de la línia, els infants suposadament sotmesos a la versió més dura i abertzale de l’adoctrinament. Alguna cosa no encaixa en el relat.

Abans de rebentar-li el cap, alguna ànima caritativa potser li explicarà que és molt senzill: el llenguatge dels videojocs, dels espais infantils de televisió i una aclaparadora majoria de continguts de les xarxes socials és el castellà. També passa en el cinema. És la llengua de l’oci i el joc, relacional a determinades edats. Les casualitats no existeixen. El més estrambòtic que ha trobat és un cantautor infantil que té com a gran hit, entre més, «Parla en valencià», una cançó que explica que «en el cotxe, o en el tren, en el forn i la farmàcia», s’ha de «parlar sempre» en aquesta llengua. La gent, en realitat, és «encantadora»: a ell o a ella, sempre, sempre, sempre, li parlen en castellà. Abans fins i tot d’ensumar la procedència.

Potser per curiositat, per començar a entendre alguna cosa, sintonitzaria À Punt, cercant aquella televisió manipulada i sectària. No cal dominar l’idioma per concloure que els informatius del recuperat canal estan més pendents de les festes i tradicions, de l’oratge i dels esports, que de la política, el tractament de la qual no li sembla especialment tendenciós.

També veurà algun programa d’humor amb una mica més de mala llet però on els polítics de l’oposició són tractats en les entrevistes, pel que pot intuir, amb una amabilitat extrema. Com ha de ser. El conjunt de la programació, de fet, és amable i costumista, amb alguns tocs de modernitat en programes determinats. Una oferta transversal. I molta gent apareix, fins i tot a les tertúlies polítiques, parlant en castellà. Li costa veure-la com un instrument d’agit-prop

Després, fent zapping, li resultarà treballós tornar a veure algun espai televisiu que no siga en castellà. A l’espai radiofònic, el mateix. No tardarà en adonar-se que la desproporció supera, de llarg, el noranta per cent de la programació. La premsa diària que pot consultar en els bars li transmetrà la mateixa sensació. Si de debò volen ser com Catalunya, pensarà, s’ho estan agafant amb calma. Amb molta calma. I si com diu l’oposició la part del govern de Compromís ha engegat una gran campanya d’adoctrinament independentista, el ben cert, conclourà el foraster/a, és que el fracàs és considerable. Segons com es mire, majúscul.

Tal vegada, sols tal vegada, aquest hipotètic personatge entendrà que tot és una gran fal·làcia, que quatre frases tòxiques de personatges com Cantó generen més nacionalistes de la terreta que tot el sistema educatiu i la graella sencera d’À Punt en una legislatura. Qui sap si, en uns anys, aquesta persona s’apuntarà a un curs de la Carles Salvador, arribarà a apreciar la riquesa del seu nou cau. Conclourà que no és exactament el mateix viure a Zamora, sense interferències culturals ni lingüístiques, que en un lloc que té una altra llengua. Per a viure com allà, millor restar allà. Difícil. Però no seria el primer cas.

Fins ací, la part flower power

A continuació un epíleg necessari, una mena de cara B per preservar la versemblança analítica.

La lliçó d’aquesta història és que ningú no arriba completament verge i sense prejudicis. I que el nostre nou veí amb DNI de Zamora, bombardejat prèviament per terra mar i aire (ai!, però això no és adoctrinament), el més segur és que començarà a remoure’s inquiet en veure el primer rètol en una llengua que no és la seua. Escoltarà algunes de les coses que es diuen en precampanya i lligarà caps. Contrariat, un dia telefonarà a casa: «Insufrible. En cuatro días, estos acaban como Cataluña». «Estas cosas se ven venir, ya te lo decía yo», respondrà la mare (o el pare) a l’altra banda del fil telefònic. «Ya te lo decía», insistirà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.