Testimonis que fan sentir vergonya

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Abans de l’inici del judici, eren molts els qui alertaven que el que s’anava a iniciar al Tribunal Suprem el 12 de febrer seria, senzillament, una farsa. Tot pronòstic requereix confirmació. I és per això que, malgrat que les acusacions no se sustentaven enlloc, malgrat les decisions de la justícia europea —que ha denegat l’extradició dels exiliats perquè nega les causes que els imputen— i malgrat tot, calia esperar a veure com es desenvolupava la vista per confirmar o no aquesta sensació. Ara, quan ja s’han celebrat sis setmanes de judici, la impressió no només es constata: seguir el judici en directe per televisió fa sentir pena, ràbia i vergonya.

En primer lloc, perquè després de les primeres setmanes, quan el president de la sala que jutja els promotors de l’1 d’octubre, Manuel Marchena, va donar una imatge de permissivitat i de comprensió, ara la seua actitud es capgira i consent testimonis d’evident falsedat. El jutge va alertar de les conseqüències penals de fals testimoni a Jaume Mestre, responsable de Difusió de la Generalitat, però no ha fet el mateix amb agents de la Guàrdia Civil ni ho va fer amb Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Juan Ignacio Zoido, tot i les seues actituds evidentment renuents. Persones que, declarant de manera anònima, han dibuixat escenes de terror que corresponen més aviat a la Irlanda dels anys setanta que no a l’organització d’un referèndum. Si les acusacions de rebel·lió i sedició contra els promotors de l’1 d’octubre es fonamenten en les “cares d’odi” de la gent que va anar a votar o dels que es concentraven davant dels escorcolls per protestar, de quina mena de justícia estem parlant? A sobre, els agents justificaven la “violència” patida amb anècdotes com “el llançament de clavells”, l’exhibició “d’urnes de paper” o la identificació de “banderes d’Òmnium Cultural”, descrites de manera barroera i incomprensible quan eren preguntats pels advocats defensors, a qui no els costa evidenciar les falsedats dels declarants. No contents amb això, els testimonis policials negaven haver emprat la violència durant la jornada de l’1 d’octubre i desmentien, fins i tot, haver fet o dit allò que estava gravat per les càmeres: no hi havia gent arrossegada per les escales ni hi havia ostentació ni orgull d’haver estomacat manifestants, tal com evidencien distints àudios. Només hi havia un ambient carregat de violència que recordava, tal com deia un agent de la Benemèrita, el que es va viure a Euskadi en els tristos anys en què ETA va provocar 860 morts.

Res no fa pensar que la sentència judicial puga basar-se en cap fet real. Si les acusacions estan fetes a còpia de tuits, d’e-mails rebuts —no d’enviats o de resposts, ni tan sols de llegits— o de gestos facials i el president de la sala no adverteix que aquests arguments no aporten res a una causa que pot derivar en penes de decennis de presó, és raonable sospitar que la sentència és escrita. Més encara quan l’acusació popular l’exerceix Vox, un partit d’ultradreta que seria impensable que tinguera aquest paper en qualsevol país europeu.

El moment actual és perillós. La simple celebració d’aquest judici no augura res de bo. La sentència no convencerà ningú. Hi ha qui pensa que no hi pot haver més delicte que desobediència. I hi ha ciutadans a qui, després d’un exercici d’imprudència per part dels distints governs espanyols i dels seus aparells mediàtics, tota sentència condemnatòria els semblarà curta. És el preu de traslladar un conflicte polític als tribunals. Una actitud decebedora, que evidencia el nivell de la política espanyola i que, sobretot, tindrà conseqüències irreparables.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps