Tenim el país preparat?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Poc temps ha passat que, assegut a la taula d’un restaurant de menú –esport de risc que practico quan convé i sense manies–, en una població metropolitana el nom del qual ara no ve al cas, parava l’orella a la taula del costat, que celebrava animosament el típic xeflis multitudinari d’una quinzena de jubilats junior –una modalitat cada cop més estesa en dies feiners, com haureu pogut constatar, i que duri...–. Reconec la meva pulsió voyeur i no en demano excuses: la xafarderia sociològica és, en aquests moments, el darrer reducte d’honestedat política que ens roman a alguns. 

El cas, tanmateix, és que a la taula setantera en qüestió hi havia un grupuscle de dones que es planyien del moment polític actual del nostre sempre estimat Principat. Hi regnava, esclar, la qui duia la veu cantant, mentre les altres assentien serenament i complementaven, a tall de falca publicitària, el discurs de la cap de files. A grans trets, totes convenien, enèrgicament, que “el que ens cal és més determinació: des de l’u d’octubre, que anem amb aquest ara sí, ara no, que és horrorós, tu”. Vaig estar a punt de fer el gest caciquil d’aturar el cambrer i etzibar-li un “jove, feu saber que el dinar d’avui de les senyoretes el pago jo”, aviam si així em convidaven a fer el cafè i puro amb elles, i la feia petar amb gent normal, senzilla i carregada de sentit comú, en lloc de perdre el temps llegint, amorrat al mòbil, segons quins opinadors a sou. Finalment em vaig decantar per acabar-me l’arròs negre amb allioli –sí, de menú, però es deixava menjar pla–. I pensar com encarar aquest article d’avui.

Em va venir de nou l’entremès al cap en constatar que, pel que sembla, el gran –fals– debat que darrerament s’esdevé en segons quins cercles dirigents independentistes (sic) és a propòsit de si el país (sic) està preparat (sic) o no per afrontar el desafiament (sic). Aquestes veus diuen interrogar-se sobre si la gent –el poble català, els ciutadans independentistes, vaja–, estaria o no disposat a assumir les presumptes conseqüències catastròfiques que s’originarien en el supòsit que Govern i Parlament decidissin d’emprendre la directa d’una vegada. Les perspectives –no entrarem a valorar-les, que no tindríem prou espai malgrat escriure en suport digital...– d’aquestes preteses conseqüències que caldria entomar van des de vagues indefinides (sic) de més de 90 dies consecutius, fins a acomiadaments laborals massius, passant per penúries, impediments en la distribució i abastament de productes comercials, aliments i medicaments, talls intermitents de llum i telèfon, i, sobretot, l’extinció sine die dels rovellons i camagrocs al Berguedà. 

Certament, no hi ha dubte que hi ha qui posa sobre la taula aquest debat amb absoluta sinceritat i sense apriorismes ni prejudicis. Però, com que no vam néixer ahir, i fa temps que hem deixat d’anar amb-el-llaç-a-la-mà, caldria remarcar que, en general, qui formula aital disjuntiva ho fa amb un propòsit més aviat capciós i pervers: acabar de desarticular del tot la poca autoestima que li queda al moviment independent –no adscrit a cap facció– de l’independentisme i deixar-ho tot a mans de les elits dels partits.

Algú s’imagina els girondins bordalesos demanant-se si el poble gal estaria o no preparat per a la revolució durant el juliol del 1789? Algú s’imagina George Washington i els seus desconfiant dels seus conciutadans nord-americans? A algú li passa pel cap el tàndem Castro-Guevara dubtant dels compatriotes cubans? 

Evidentment, no. Si en cap moment van dubtar de res, devia ser tan fluixet, que no ho van sentir ni llurs ànimes. Que alguns polítics desconfiïn del poble, amics, és una condemna ofensiva que Catalunya no es pot permetre. L’única solució, esclar, és fer-los-ho entendre. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.