Farta d’imposicions, tipa d’autoritarisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ja fa cinc setmanes que ha començat el judici al Tribunal Suprem. Es confirma la tendència anunciada que a mesura que passen els dies, declaracions i testimonis, es practiquen —selectivament— les proves que més afavoreixen l’acusació, mentre es nega que es passin els vídeos que desmuntarien en 60 segons qualsevol relat de cavalleries. O els contes a la vora del foc amb soroll “tumultuós” que es filtra per les finestres. O les psicofonies esporuguidores que imiten la veu de Carme Forcadell i de què sobresurten paraules com “votarem”… massa subversió per tanta punyeta emmidonada.

Mentrestant, s’avalen “cronogrames” impossibles que provoquen llargues jornades, esgotadores, difícils de resistir i atendre, o microsessions sense sentit. En totes, però, es van desfent les acusacions de rebel·lió i malversació i fins i tot desobediència. Perquè sempre queda en l’aire la pregunta: Obeir, a qui? No cal recordar “Grândola Vila Morena” (i “o povo é quem mais ordena”) per entendre que és massa esgarrifós tot plegat per als que van de jerarques imbuïts de jerarquia. Deia Gonzalo Boye que la direcció del judici es va tornant més malcarada, parcialitzada i vulneradora de drets fonamentals i s’aparta de l’agradable figura del Dr. Jekyll per anar deixant entreveure la del Sr. Hyde que, en definitiva, serà qui dicti la sentència. I té raó. A mitjans de la quarta setmana el senyor Hyde a penes fa cap esforç per amagar-se. Ens retorna al passat de la Biblioteca vetusta del Suprem que exhibeix, enquadernades, les millors frases del Caudillo. I ara ja són cinc les setmanes que hem viscut entre formes caducades, hipocresies establertes i sinceritat sota mínims. Com els besamans i la mitja reverència que ridiculitzen a qui vincla genoll i esquena tant com retrata l’ego malaltís de qui ho rep i tolera mentre els Jordis, la Carme i la Dolors, i la resta de presos polítics semblen emportar-se, de mica en mica, la pols de la sala vuitcentista.

La primera cosa que em passa pel cap és que si la gent que forma aquest Tribunal hagués hagut de muntar l’1-O, mai no hauríem votat. I no per qüestions ideològiques, que són òbvies, sinó per pura incompetència, imperícia, inconsistència, insuficiència, deficiència, poquesa, migradesa, manca de preparació, ineptitud... Per tanta toga i tan poca neurona que sembla fondre’s quan es voreja la generositat, l’empatia i la gran obra col·lectiva que va ser l’1 d’octubre. Ja sé que el mainstream dels col·legiats és acceptar com a dogma de fe la preparació i galons dels qui han d’elaborar i dictar sentència… però per més que m’hi esforço, no sé veure per enlloc els mèrits que se’ls atorga sota paraula d’honor. Fiscalia i Advocacia de l’Estat, ells i elles, em semblen paons amb cues vistoses que es guarden a la sala de togues i inspectors Colombo que entrelluquen entre albarans “un tal Toni”, a la recerca de subversius afiliats a Òmnium Cultural. Cada any d’afiliat a Òmnium és un ítem agreujant. I ser-ne president, com es pot veure, comporta la petició (i l’inici de compliment, subforma de presó provisional) de les penes més dures. 

Pel que diuen els que en saben, són els advocats i advocadesses de la defensa els que demostren més solvència i preparació, tot i que accepten tenir poques possibilitats per contrainterrogar les transgressions de procediment. Que no són innòcues. Cal esperar que també amb el pas de les setmanes augmenti la seva intolerància als brots d’autoritarisme d’un president de veu radiofònica però massa fort amb els febles… només amb els febles.

L’inici de les múltiples precampanyes sols pot fer més difícil el judici. Els socis vergonyosos de l’acusació particular ja han acudit a la Junta Electoral Central perquè es retirin llaços grocs i estelades dels edificis i instal·lacions de la Generalitat. De la JEC —coses de la magistratura!— en formen part el jutge Luciano Varela i la jutgessa Ana María Ferrer, que han de decidir també la sentència del judici i mantenen en presó preventiva nou acusats. La JEC va donar la raó als xantofòbics i 48 hores per a la neteja a la Generalitat. Sortosament, el president Quim Torra i Pla ho ha discutit en termes semblants als que va donar en el seu moment Carme Forcadell per a la seva defensa: hi ha l’obligació de respectar el dret fonamental a la llibertat d’expressió, ja sigui dels grups parlamentaris o del personal que pertany a la funció pública. El president Torra defensa la solidaritat i la llibertat. I se li agraeix,perquè moltes pensem que cedir i no resistir és començar a perdre. I no s’hi val. 

Massa gent hi veu en un sol color. Com deia Saramago, són cecs que, tot i veure-hi, no hi veuen. En la mesura que els llaços grocs recorden que vivim en una democràcia massa rònega, de xaranga i pandereta, amb presos i preses polítics, prefereixen no veure-hi. No ho suporten. I la JEC —i el Suprem— tampoc.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Àngels Martínez Castells
Àngels Martínez Castells

Docent i activista