Que l'assaig de principi de la fi del món t'agafe de festa. Treballant, però de festa. Perquè aquest és el teu estat un matí de sant Vicent primaveral que, per consens, la família dedica a afers pendents. El teu, perquè fa una era geològica que no estudies ni et dediques a la docència, transcriure una llarga entrevista que vols avançar perquè la setmana laboral és més curta que el coit d'uns ratolins. Autoexplotació previsora, diguem-ne.
T'hi poses amb convicció. En mode intensiu, dues hores, tres. Fins que la pantalla de l'ordinador de taula s'apaga de manera sobtada. Juraments en arameu perquè no has guardat. Penses que han saltat els ploms, alguna cosa interna. Però passa a tot el carrer. A tota la ciutat. A tot arreu. Busqueu informació útil en unes xarxes petades de mems. I d'idiotes malbaratant bateria, perquè podria anar per a llarg. Quan descobriu la magnitud de l'apagada, la faena perduda és el menor dels teus problemes: els progenitors us mireu als ulls i identifiqueu el mateix posat de pànic contingut. El temor que això es perllongue, que no es puga accedir als diners del banc, que esclate el caos. Llavors, desitjaries no haver vist tota la tirallonga de sèries apocalíptiques d'última generació, sobretot les més realistes. El primer en què penses és en un ciberatac. Perquè allò de l'episodi atmosfèric inesperat sona a acudit. La del pic de demanda igualment sobtat, també. Qualsevol explicació, la que siga, costarà ja de creure.
Administres la bateria, però vols saber. Necessites saber. Persones atrapades en ascensors. Caos en estacions i aeroports, en el trànsit de les ciutats. Sortosament, cap membre de la família afectat, fins on sabeu. Desvies l'atenció, proposes jocs de distracció per a la prole. I per a tu també, per fer que els pèls eriçats tornen a la posició de descans. Però també s'han de planificar coses, dinars i sopars que no s'hagen de cuinar, fer inventari. Algunes miniespelmes de l'Ikea. Un parell de llanternes menudes del Decathlon i una de més gran, de càmping, rescatada entre sacs dorments de dormir. Dinar de circumstàncies, enmig d'una certa tensió ambiental. Hi ha una ràdio, però d'alimentació, amb una bateria que coixeja. S'ha d'escoltar a estones. Mirada fugissera als missatges, esperant que tothom estiga bé. Has pogut parlar amb el pare, que viu sol. «Pinta malament, eh?», afirma en mode interrogació. «Sí, pinta malament», confirmes, amb la boca menuda, perquè no t'escolten a casa. Ja tindreu temps de separar el gra de la palla, la veritat de la intoxicació.
Entre sis i deu hores tardarà a tornar la normalitat, diuen en Red Eléctrica. Però són vora les set de la vesprada i l'electricitat no torna i la cobertura dels mòbils ha marxat. Tècnicament, esteu incomunicats. Amb una ràdio que començarà a defallir d'ací a poc. Decidiu fer un tomb, per combatre el desfici, perquè si continues llegint et cauran els ulls de les conques: t'has llegit una novel·la íntegra i una segona en transversal. Prou. Cal veure com està la família. A la porta de casa us trobeu amb els veïns, que han tornat d'un viatge amb una darrera jornada moguda, per l'apagada. Bescanvieu informació. Saben poc, com vosaltres. Volen creure versions oficials que no s'acaben de creure. Com vosaltres.
L'ambient dels carrers tranquil·litza: molt de personal fora de casa, comerços tancats i terrasses obertes, estirant les darreres cerveses que conserven la frescor. Fins i tot hi ha una gelateria servint bàsicament granissats. I no eres molt de gelats, però te'n faries un, sols pel gust de compartir una mica de despreocupació amb aquelles persones. La pandèmia, tal vegada, va tindre un cert efecte de relativització: si arriba la fi del món, que ens agafe contents i hidratats. Una consigna digna d'Isabel Díaz Ayuso. T'ho has de fer mirar.
A sa casa, el pare està bé. Correcció: està millor que vosaltres. Té cuina de gas, espelmes grans, com cal, i llanternes per a tota la finca. Fins i tot, diries que té més provisions que vosaltres quatre. I no, no és un survivalista, un prepper com el de The Last of Us, és un senyor de Massalfassar de vuitanta anys, amb un sentit de la previsió generacional. I no té armes, circuits tancats de televisió ni aparell de radioaficionat, però, a diferència de vosaltres, disposa d'un transistor dels de tota la vida, amb piles de reserva, que pot tenir engegat tot el dia si vol.
La certesa que tindrem més assajos d'apocalipsi, no sabem quan, no sabem on. Que no ens agafaran sense un bon transistor.
Sense voler, la memòria et transporta a un llunyà 23F del 1981, la jornada de l'intent de colp d'estat que el Borbó va cuinar i desactivar per guanyar-se dècades de fel·lacions amb xarop de maduixa i merenga. «La nit dels transistors», com es va batejar, perquè tothom estava pendent de les ràdios de l'època, les mateixes amb què seguien una jornada de futbol que era divertidíssima perquè tots els partits es concentraven en unes hores. Això, tret de les jornades finals de la lliga, no tornarà. Els transistors, pel que sembla, sí. Hi ha cicles, coses que no acaben de morir i reviuen. L'estupidesa és permanent.
Sopar prompte, per aprofitar la darrera llum natural. Un joc de taula, amb espelmes i llanterna. Passa un cotxe de l'Ajuntament, fent un bàndol, però no acaba d'arribar mai al vostre carrer. Hora de plegar. Fins que us adoneu que el cel està infectat d'estrelles impossibles de veure en condicions normals. Quan comenceu a posar-vos còmodes, per gaudir de l'espectacle, torna la llum. És com una metàfora molt precisa: no heu pogut gaudir d'aquell xicotet regal inesperat de l'apagada. Un altre nocturn sense estrelles, parafrasejant el preciós títol de la novel·la de Pere Joan Martorell.S'han encès les faroles i comenceu a veure llum dins de les cases. Hi ha esclats d'alegria. La nit 5.0 dels transistors vintage ha estat curtíssima. La jornada, no tant. Encara hi haurà gent que tardarà a arribar a les seues destinacions. Però no hi ha hagut temps que el caos degenere en incivisme.
L'endemà, hi ha moltes més preguntes que respostes. Molta reflexió sobre la fragilitat de tot plegat. La vulnerabilitat i intempèrie d'una societat opulenta que camina al costat de l'abisme. Lliçons a aprendre que mai no s'aprenen. Voltors i oportunistes donant a menjar carronya informativa. El debat nuclear, revifat. Objectes revalorats: llibres i transistors. Conversa i jocs de taula. Una certa consciència que, aquesta vegada, després de la dura ressaca de la dana, ara fa sis mesos, ens hem salvat d'una de molt més grossa. La certesa que tindrem més assajos d'apocalipsi, no sabem quan, no sabem on. Que no ens agafaran sense un bon transistor.
I tota la resta de coses.
