La mar, igual que la muntanya, viuen sotmeses a un model de turisme que s’ho juga tot a una carta. El turisme és massiu i estacional, o no és. Aquest model posseeix un baix valor afegit, ambientalment discutible, generador de precarietat laboral i amb un fort impacte al territori. Heretat dels anys seixanta del segle passat i estretament vinculat al sector immobiliari, mostra la seua feblesa enfront de les condicions imposades pel canvi climàtic. Fins quan hi haurà neu per a seguir aprofitant la gallina dels ous d’or? Quines seran les conseqüències per a les realitats locals, si l’esquí arriba a la seua fi? Us ho desvetllem en aquest número d’EL TEMPS.
Ja fa mig segle que les comarques pirinenques abandonaren la seua economia tradicional pel turisme d’esquí. Aquest, en mans de la meteorologia, es va erigir en la gran alternativa econòmica, com un generador de riquesa. Ara bé, avui està fent aigües, arrossegat per la irregularitat de les nevades, per l’increment de les temperatures i pels hiverns més suaus i curts. Està revelant la seua fragilitat excessiva; la seua dependència exclusiva de les condicions ambientals i de les activitats esportives que se’n deriven.
I encara més: la presència del turisme de neu comporta un fort impacte territorial, tant pel que fa al condicionament de la muntanya —per a la seua conversió en domini esquiable— com pel creixement immobiliari de segones residències, que reforça la presència especulativa en les àrees de muntanya, amb promocions immobiliàries a preus desorbitats. Les segones residències no superen els quinze dies d’ocupació anual. Per contra, han disparat el preu de l’habitatge i han importat dels entorns urbans el fenomen de la gentrificació. Joves i persones amb rendes moderades pateixen la inaccessibilitat a la vivenda en les àrees d’influència on l’esquí ha esdevingut motor econòmic.
Aquest ha colonitzat geografies i ha actuat com a catalitzador de l’economia i del teixit social. El seu poder transformador ha estat implacable: ha terciaritzat les economies locals, deixant en un segon terme i en un nivell residual els sectors primari i secundari. No obstant això, cal dir a favor seu que ha revertit la tendència al despoblament i a l’envelliment en les àrees d’influència directa de les estacions.
Avui l’emergència climàtica està obligant a repensar un model aclaparador, massiu, estacional i de fort impacte territorial, però altament vulnerable i fràgil davant les condicions ambientals actuals. Cal obrir nous camins, projectar models sostenibles, resilients i equitatius. Models de turisme que desestacionalitzen i diversifiquen, que aporten valor afegit i que es convertesquen en la clau per a mantenir l’equilibri territorial de les comarques pirinenques.
