Calleu, criatures, que ve la dreta

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Botànic no ha estat un mal Govern. Aquesta afirmació, però, és com no dir res, atès que el pol de comparació més proper en el temps són els governs successius del PP. O, dit d’una altra manera, els governs de Zaplana, que acaba d’eixir de la presó, de Camps —els disbarats del qual ens van dur, entre altres coses, a estar en l’epicentre de la trama Gürtel— i de Fabra, un personatge tan insubstancial, anodí i mediocre que no va tenir temps ni d’enllefiscar-se amb la podridura general dels populars valencians.

Si la comparació amb el passat beneficia el Botànic, la mirada cap al futur sembla un xec en blanc per presentar-se a les eleccions valencianes del 28-A sense haver de bastir arguments massa contundents. De fet, si hom gosa fer una mínima crítica en públic al Govern de Puig, Oltra i companyia, la primera resposta que rep d’una manera fluida i natural, com l’evacuació d’un tracte intestinal en plena forma, és que “o fem un Botànic II o ens tornarà a governar la dreta corrupta amb les crosses de Ciutadans i els ultres de Vox”.

Un hipotètic govern PP-Cs-Vox, efectivament, fa feredat només de pensar-hi. Però això no converteix el votant potencial del Botànic i, en especial, de Compromís en un ninot disposat a empassar-se qualsevol cosa que se li presente davant. 

El mantra cofoi de les 59 lleis aprovades per “millorar la vida de la gent” té, és clar, un punt de veritat. La llei de Renda Valenciana d’Inclusió, la de la Infància i l’Adolescència, la llei d’Igualtat de les persones LGTBi, les subvencions als programes d’inserció sociolaboral, etcètera, són una realitat però, sense voler ser desagradable, és el que s’espera d’un Govern d’esquerres. Són solucions necessàries a problemes concrets que, evidentment, la dreta no faria mai, i molt menys una dreta pseudomafiosa capaç de furtar, fins i tot, els diners “de los negritos”.

La mateixa vicepresidenta Mónica Oltra ja ha explicat en alguna ocasió que el primer any del Botànic va ser el d’atendre “les emergències tant socials com democràtiques” mentre que el segon va dedicar-se a “ficar les bases dels canvis més estructurals i profunds”. El tercer i el quart any eren, en conseqüència, el moment de “posar-los en marxa” i ací és on el Botànic ha fet figa fins a fregar, en algunes qüestions, el fracàs.

El principal problema és que el País Valencià continua sent un zero a l’esquerra en el tauler polític espanyol. El Botànic “ha deixat morir la mobilització al carrer” per l’infrafinançament —no són paraules meues, sinó de Josep Nadal, diputat de Compromís— i no ha sigut capaç de fer-se sentir davant de Madrid. I això que ha tingut dos escenaris ben diversos: un Govern del PP en minoria (que, com sempre, va ignorar sistemàticament el País Valencià i va perpetuar-ne l’espoli fiscal) i un del PSOE, davant el qual les reivindicacions tèbies del Botànic van desaparèixer. Sembla que si l’espoli fiscal duu la vaselina del puny i la rosa, fa menys mal que amb una gavina.

Hom desitjaria que la mateixa contundència que empren alguns dirigents del Botànic a malparlar del procés català s’utilitzara per denunciar que el Govern espanyol continua espoliant-nos sistemàticament. Que el desequilibri fiscal amb Madrid, junt amb anys de polítiques corruptes i de balafiament en grans esdeveniments idiotes, continuen impedint una reducció del deute públic i la millora de les polítiques “que ajuden la gent”.

Hom desitjaria que la valentia de Compromís servira per a denunciar que, més enllà de quatre mesures cosmètiques, no s’ha tocat el sistema educatiu perquè se’ns ha imposat un 155 judicial que ha nugat les mans del conseller Vicent Marzà per complet. Ni tenim un plurilingüisme com toca, ni s’han pal·liat els efectes de la LOMQE, ni s’ha elaborat una llei valenciana d’Educació, ni s’ha estès l’ensenyament públic de 0 a 3 anys i ni tan sols s’ha reduït la ràtio com cal.

Hom desitjaria que la valentia ens haguera dut a tenir, per fi, una llei electoral justa o un requisit lingüístic en la funció pública. O que tinguérem garantides les inversions del Corredor Mediterrani, o uns rodalies decents, o un nou model productiu que, a hores d’ara, continua estant marcat per un negoci turístic insostenible, l’abandonament del camp valencià, un sector industrial marcit i un sistema bancari propi inexistent.

Hom desitjaria, al capdavall, que totes aquestes qüestions estigueren presents de manera constant en una agenda política de tensió amb l’Estat perquè el País Valencià continua sent maltractat sistemàticament pels governs espanyols. I que la proposta electoral del Botànic, sobretot de Compromís, tant que presumeix de no retre comptes ni a Madrid ni a Barcelona, anara més enllà d’ofrenar noves glòries i tractar-nos com a criatures al crit de “que ve la dreta”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio